RAJOY AL BORN

Rajoy -o qualsevol altre president del Govern d'Espanya- hauria de visitar les pedres del Born. Quan es vol dialogar és condició sine qua non posar-se al lloc de l'altre.

FELIP V DE LES ESPANYES, DIT "L'ANIMÓS"

Mariano Rajoy hauria de visitar les ruïnes del Born. Així podria completar el viatge que ha fet a la Barcelona assetjada del 1714 a través de les pàgines de Victus, l'exitosa novel·la d'Albert Sánchez Piñol que, pel que sembla, el president del Govern espanyol ha llegit aquest estiu. Espanya -diu l'autor- no existeix: Espanya és un "desencuentro" (edició en castellà); una "desavinença" (edició en català). A pocs llocs es comprèn tan bé com al Born (http://elborncentrecultural.bcn.cat/ca) el perquè d'aquesta percepció. Les pedres, el que va quedar dels carrers, cases i botigues del barri de la Ribera després del bombardeig ens informen que allà va passar alguna cosa. Alguna cosa que, fins i tot, transcendeix les conseqüències factuals d'aquella derrota, la imposició de les lleis, l'administració i l'idioma de Castella per dret de conquesta -la figura legal amb què Felip V va justificar el càstig als súbdits catalans revoltats-. Les pedres ens parlen: allà -contra el que s’entesten a escriure els que no respecten aquesta veritat- va passar alguna cosa. Alguna cosa que activa una emoció i un sentiment i ens diu per què a Catalunya s'escriuen encara novel.les que qüestionen de soca-rel els "500 anys de vida en comú" a què Rajoy i d'altres apel.len per despertar una altra emoció i un altre sentiment. El que suggereixen i s'experimenta davant les pedres del Born -el sentiment d'injustícia, de maltractament, i l'aspiració a restablir una dignitat menystinguda o trepitjada- és també el que alimenta les mobilitzacions massives de les darreres diades de l’Onze de Setembre. Així com també el que mou molts catalans a defensar la independència –la “sedición”, trona la premsa espanyola més casernària- com a sortida potser impossible –tot indica que Europa hi té tant d’interès com hi tenia el 1714: més aviat, cap interès- però no menys racional d'aquest malestar històric. No menys racional.

Alerta. Ment i cos són la mateixa cosa i emoció i sentiment s'ubiquen a la base de la racionalitat. Ens ho ensenyen les neurociències (Antonio Damasio: El error de Descartes,  En busca de Spinoza). Així que despatxar la reivindicació catalana com un atac de sentimentalisme irracional més o menys intens o temporal, com sovint es fa des de fora i des de dins, equival a no haver entès res. Rajoy -o qualsevol altre president del Govern d'Espanya- hauria de visitar les pedres del Born. Quan es vol dialogar és condició sine qua non posar-se al lloc de l'altre. Els sentiments són políticament innegociables, però la raó política en beu; si els ignora, mor. Emoció-sentiment-decisió. Raó.

(Per: David González, La Vanguardia, 24/09/2013, versió revisada)

EREN GEGANTS (NO MOLINS)

FOTO: LA VANGUARDIA

Per: David González
La Vanguardia, 17/09/2013
(Versió ampliada)

QUE algunes coses han canviat en el terreny de la recepció, la interpretació i fins i tot la reacció de, davant i contra el que succeeix a Catalunya des de fa un any ho demostra el fet que ara, i a diferència de la manifestació de la Diada del 2012, (gairebé) ningú no ha discutit les xifres de la mobilització sobiranista, els 1,6 milions de ciutadans de Catalunya que van unir les seves mans de nord a sud per reivindicar una consulta i preferiblement amb dret a independència. (Gairebé) ningú no ha discutit les xifres tret d’alguns reductes del friquisme mediàtic espanyolista més recalcitrant que on hi havia gegants acompanyant la cadena humana hi van voler veure ninots de cartró degudament disposats pels organitzadors de la Via Catalana per omplir inexistents trams orfes de persones de carn i ossos. La resta, certament, eren gegants, no molins, gegants joiosos.

Tant és així que tot un ministre d’Exteriors del Regne d’Espanya, el senyor José Manuel García-Margallo -en un gest de lucidesa i sentit comú dels quals no en va sobrada la dirigència política espanyola-, ha reconegut sense embuts “l’èxit de convocatòria, organització logística i comunicació”. Un èxit amb uns responsables -ni més ni menys que 30.000 voluntaris que des de fa mesos s’han dedicat en cos i ànima a garantir que tot sortís bé- que ja pensen com ampliar-lo l’any que ve, tant si es convoca finalment la consulta sobiranista com si no. N’estan avisats els que s’entossudeixen a veure manifestants de cartró on només hi havia gegants de festa major acompanyant la multitud i no al revés, com sol succeir a les festes populars.

Aquesta vegada no servirà negar l’evidència perquè -com ja es va veure en el cas de la crisi amb Zapatero- fer-ho no porta gaire lluny per no dir enlloc. Tot gran èxit sol tenir el seu revers en un gran fracàs. En la Diada del 2013 han fracassat principalment els que no van voler veure-hi més que manifestants de cartró i els que van jugar durant un any a esperar que baixés el suflé a cop de menyspreu, impugnacions als tribunals, insults, amenaces i joc brut polític i mediàtic. Aquesta ha estat fins ara l’alternativa oferta pel Govern d’Espanya a la reivindicació sobiranista catalana el fracàs de la qual reconeix implícitament el president Rajoy en obrir-se ara al “diàleg sense data de caducitat” amb el president Mas. Veurem. I encara no fa una setmana i Pérez de los Cobos, magistrat d’inequívoca trajectòria ultradretana i anticatalana, ha estat revalidat com a president del mateix tribunal on va començar tot això, el Tribunal Constitucional,  el dia que alguns, amb el cop a l’Estatut, van trencar el tabú d’ignorar la voluntad democràtica dels catalans constitucionalment expressada. Veurem.

SENSE VIA NO HI HA VIES

La Cadena Bàltica en una  carretera d'Estònia, 23 d'agost del 1989

ARTUR MAS Mas no s'ha abaixat els pantalons sobre la consulta, com trona el sector més intransigent de l'independentisme i una part del que aviat farà deu anys el va enviar a l'oposició per fer el primer dels dos tripartits. Tampoc crec que les coses estiguin com estaven l'endemà de les eleccions forçades per la Diada històrica del 2012, en què CiU va perdre 12 diputats a benefici de l'ERC de Junqueras perquè Mas va cometre l'error d'aplicar el principi que en una democràcia manen les urnes però s'ha d'escoltar el carrer.

No és només que Mas hagi tornat a agafar el timó, que també. És que l'ha recuperat -m'ho diu la intuïció i la relectura del que diu el president, no del que li fan dir- perquè, ara sí que sí, comença a haver-hi aigua a la piscina. Pot ser que la consulta es faci i, possiblement, "acordada o tolerada" pel Govern de Rajoy. En el primer cas, per la via d'un pacte que convertiria el resultat en vinculant -aquesta és la clau de la discussió- i, en el segon, per la renúncia de l'Executiu central a recórrer al Constitucional la llei catalana de Consultes que aprovarà el Parlament. En el primer cas, seguint la via escocesa, Madrid guanyaria respectabilitat a la UE i la comunitat internacional -un actiu que no li sobra, com ha evidenciat el fiasco olímpic- i podria aspirar a desactivar l'argument més dur de l'independentisme: que Espanya no és una autèntica democràcia. I, fins i tot, a guanyar la consulta. En el segon cas, no tindria perquè reconèixer necessàriament cap efecte jurídic o polític d'una consulta no referendària que permetria a canvi d'un encaix de la reivindicació catalana en una nova Constitució.

La tercera via -no desitjada per Mas, ni tampoc per Junqueras- són unes eleccions plebiscitàries, el 2016 o abans, fàcilment impugnables per l'Estat (prevaricaria, si no ho fes) i difícilment acceptables no ja pel PP o C's, per motius obvis, sinó pel PSC i ICV, partits no independentistes però tampoc hostils al dret a decidir i, per això, imprescindibles per reforçar la legitimitat del procés. Això explica la virulència dels atacs a la seva premsa amiga, que els acusa de caure en les "trampes" del sobiranisme.

I, mentrestant, la Via Catalana torna a evidenciar que tot plegat no és cap suflé ni té pinta de desinflar-se. Potser perquè l'única cosa meridianament clara, hores d'ara, és que sense Via no hi haurà vies de cap mena.

David González
La Vanguardia 10/09/2013

POLÍTICA DECENT

“LA POLÍTICA no pot separar-se mai de la moral ni perdre-la de vista ni un instant sense que hi hagi perills iguals per a sobirans i súbdits" . Ho va escriure el 1776 el gran amfitrió de la França de les Llums, el molt ric i molt ateu baró d’Holbach, al deliciós tractat postmaquiavèl.lic Etocràcia. El govern fundat en la moral. Resulta del tot recomanable per a qui encara cregui que els termes política i ètica no són antitètics. Encara que l'un es vegi desfigurat per la hipermercantilització de totes les coses humanes -l'ecosistema on nien corruptes i corruptors- i l'altre, sacrificat a l'altar postmodern dels sabers (suposadament) inútils.

Avui diríem que el govern bo seria un govern decent per a una societat decent. La qual cosa, seguint Popper, no ha de suposar ni un govern perfecte ni una societat perfecta: sabem prou bé en quina platja moren aquesta mena de somnis. Pot ser que les utopies siguin necessàries, però ni solen assolir-se ni potser convé: en comptes de trobar paradisos, gairebé sempre acaben fundant inferns. Un govern honest és un govern conscient del límit: l'interès dels governats. El govern ètic els serveix; l'altre, se'n serveix, i, amb això, els pispa el futur. Contra això clamen avui els joves i la classe mitjana des d'aquí a São Paulo i adverteix el Papa: "El futur exigeix avui la tasca de rehabilitar la política, que és una de les formes més altes de la caritat".

Servir-se dels administrats és desposseir-los, ja sigui de béns materials o de drets, robar-los. Això és el que fan i per a això fan servir el govern les "elits extractives", com teoritzen D.Acemoglu i J. A Robinson a Per què fracassen els països. Les diferències de riquesa o benestar entre les societats són proporcionals a la qualitat inclusiva de les seves institucions, mur de contenció de l'interès particular de les minories depredadores. El concepte és pròxim al d'"acumulació per despossessió" o retorn del capitalisme a les fases primigènies de pura i dura apropiació de l'aliè (D.Harvey, El nou imperialisme). El capitalisme caníbal que, parapetat rere el poder de l'Estat no crea res (útil) i ho destrueix tot. Que ens fa més pobres per rescabalar-se del seu fracàs.

Una política honesta i una economia responsable per a una societat decent. Holbach, Francesc...

...

David González

LA VANGUARDIA 30/07/2013