dimecres, 2 d’abril de 2014

XOC DE REALITATS

Per: David González
La Vanguardia 01/04/2014

EL DIMARTS 8 es discutirà al Congrés dels Diputats la proposició del Parlament perquè el Govern de l'Estat delegui al de la Generalitat de Catalunya la convocatòria d'una consulta a fi i efecte de saber si els catalans volen o no continuar sent ciutadans espanyols. El resultat del debat -el no- és molt clar, però els perfils, com deia Leonardo (Da Vinci), són bastant menys nítids del que alguns voldrien. Vegem, doncs, els clarobscurs de la cosa.

D'entrada, el dels anunciats xocs de legitimitats i legalitats. La delegació de la competència es demana en virtut de l'article 150.2 de la Constitució, la mateixa llei de lleis mitjançant la qual, i d'acord amb els seus articles 1.2 i 2, es rebutjarà no ja la proclamació de sobirania del Parlament -ja anul·lada pel Tribunal Constitucional- sinó la petició de consultar al poble de Catalunya, que és una cosa sensiblement diferent. Preguntar no és instituir, i per aquí s'hauria hagut de començar. En tot cas, i atès que el Constitucional ha dit que, com a aspiració política, el que demanen els independentistes catalans té cabuda a la Constitució, queda descartat el xoc de legalitats però també de legitimitats: els uns i els altres invocaran la mateixa Carta Magna en defensa dels seus arguments i els uns i els altres representen voluntats populars -l'estatal i l'autonòmica- legítimes i democràtiques. Ergo aquests xocs seran d'una nitidesa certament relativa.

'Monna Lisa' / LEONARDO DA VINCI

En canvi, el que sí que es veurà clar com l'aigua és la liquidació per la via aritmètica, la de la majoria parlamentària absolutíssima formada pel PP, el PSOE i UPyD, de la proposta catalana. Aquesta és la realitat, sustentada en la jerarquia i primacia d'un parlament i una llei sobre els altres parlaments i lleis, contra la qual xocaran els comissionats catalans. Però s'equivocaran els líders dels partits espanyols si pensen que morta la proposició, mort el verí. Aquesta realitat aritmètica té poc a veure amb la realitat també aritmètica de la reivindicació catalana, tant al Parlament com al carrer. En aquest punt, la sobirania espanyola, per molt proclamada, reconeguda i ratificada que estigui, troba els seus límits; es torna difusa, pur clarobscur, pura llum pàl·lida, s'esfuma. En aquest punt cal alguna cosa més que nos per orientar-se en la boira.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada