dimarts, 16 de juny de 2015

PLURALS TOTS

Quan les majories absolutes salten per la finestra, la senyora aritmètica entra per la porta i l'edifici tremola. Es pot guanyar a les urnes, i fins i tot bastant bé, i perdre estrepitosament la batalla dels despatxos. Encara que ara la moda és repartir-se el pastís a les places públiques o aYouTube, on les forces de la nova política ultratransparent, com els vestits de les celebrities a les nits de gala, retransmeten les negociacions dels pactes postelectorals en viu i/o gairebé en directe. Aquesta vegada, li ha tocat al PP. Malgrat haver guanyat les eleccions, les aliances d'esquerra, del PSOE i les plataformes podemistes , desallotjaran els de Mariano Rajoy de grans centres de poder municipal i/o autonòmic quan falten sis mesos per les generals. Si Ciutadans no hi posa remei en algunes places, la semblança entre el mapa de resultats del 24-M i la resultant dels pactes posteriors serà mera casualitat.

A l'escenari polític espanyol les aliances dels segons i els tercers i fins i tot els quarts contra el primer, el primat a les urnes pels ciutadans però no prou, han estat gairebé una excepció -els tripartits de Catalunya, les Balears i Galícia¬ però des de dissabte vinent seran gairebé la norma en els nivells de poder local i autonòmic de Badalona a Valladolid. A més d'un gir polític en tota regla, això canviarà en part un paisatge mental acostumat principalment durant dècades al blau i el roig, el roig i el blau, encara que els dos grans partits espanyols continuaran ostentant la vara de comandament, ja sigui en solitari, o, en el cas del PSOE, al capdavant de coalicions més o menys multicolors. Així que benvinguts tots a la pluralitat i la contradicció.

I el panorama resultarà encara més enriquit en termes de complexitat en alguns llocs, pocs, on la diferència era ja marca de la casa. Així, fins i tot hi ha la possibilitat que la primera força en vots es garanteixi una alcaldia malgrat quedar molt i molt lluny de la majoria, i fins i tot, amb l'eventualitat de no sumar amb ningú més, com li pot passar a BComú a Barcelona. Encara que ERC i el PSC finalment no donessin els vots a Ada Colau, el desacord entre tots els altres possibilitarà que l'exlíder de la PAH sigui elegida automàticament alcaldessa. Només té 11 de 41 regidors i 17.000 vots més que la segona força, CiU, però a Bcomú s'agrupen ni més ni menys que representants de fins a sis formacions polítiques i parapolítiques. És a dir: Guanyem -la plataforma de l'alcaldessa in péctore, el nucli fundador de la qual l'integren activistes antidesnonaments-; la històrica ICV-EUiA -algú havia de tenir els plànols de l'Ajuntament-; Podem -franquícia local del partit de Pablo Iglesias-; Procés Constituent -la plataforma de la monja Teresa Forcades- i Equo, partit ecologista i ecosocialista, que es va estrenar el 2011 amb un escó al Congrés dels Diputats. Així que no pateixin, la pluralitat del futur govern de Barcelona, malgrat haver assolit un suport popular més que exigu, està garantida amb escreix. La governabilitat deixem-la per a un altre dia.

David González

La Vanguardia 9/06/2015

1 comentari:

  1. Excel·lent article, com sempre, amic David. La fi del bipartidisme és la manifestació més diàfana de la pluralitat de la societat, de la transversalitat ideològica i de la cultura democràtica. És l’expressió més genuïna del poder de la societat contemporània. I és un veritable problema pel poder econòmic, que és veu obligat a recomposar esquemes relacionals amb el poder polític. La incògnita que és planteja consisteix en esbrinar si els partits emergents a nivell estatal són marques blanques de les dues forces hegemòniques tradicionals. Per que sempre ens quedarà el dubte si la seva aparició és un veral de fuita del poder polític per a escapar de les servituds i el vassallatge que l’hi ha imposat històricament el poder econòmic. Les grans revolucions agràries del segle XV i XVI que varen soterrar l’Edat Mitjana per a donar pas al Barroc triomfant de l’Edat Moderna (la creació de l’idea i del concepte de raó d’estat) és varen escriure amb actors i components escènics que –salvant la distància cronològica- tenien molt en comú amb aquest paisatge que ara s’esbossa, ... i que pot esdevenir dibuix !!!.

    ResponElimina