dimecres, 3 de juny de 2015

SOMRIURES i XIULETS


Dissabte, a la final de la Copa del Rei de futbol, el president Artur Mas va apuntar un mig somriure molt contingut durant la descomunal xiulada a l'himne espanyol, mentre Felip VI aguantava el xàfec amb la dignitat institucional que li correspon. A l'altre president, a Mariano Rajoy, no se'l va veure per la llotja. El Govern de la Nació segons sembla única i existent encara que els xiulets ho desmenteixin el representava el ministre Wert. Excepció feta del cap de l'Estat, aquest Estat gairebé políticament absent en un esdeveniment esportiu de màxim nivell -i això que Rajoy va participar aquell mateix dia a Sitges en les jornades del Cercle d'Economia- va tornar a patir una derrota simbòlica duríssima, idèntica a la que va encaixar amb la no-consulta del 9 de novembre. On era l'Estat?, es van preguntar amb encert -i desesperació- la gent del PP de Catalunya davant la sobtada aparició de les urnes de la no-consulta. Si llavors van ser les querelles contra el president de la Generalitat i membres del seu Govern per permetre que la gent votés en una consulta sense cap valor legal, ara el rigorisme reglamentista marca de la casa monclovita ha reaccionat convocant la comissió "antiviolència" del futbol, i igualment amb veredicte gairebé dictat per endavant, per tractar els aficionats del Barça i l'Athletic com una colla de hooligans eixelebrats i a més independentistes -sobretot això- en lloc de ciutadans amb el dret a xiular el que els vingui de gust. D'altra banda, i com també va passar el 9-N, més enllà del minut musical incòmode no es va registrar cap altre incident digne d'esment.

El somriure murri de Mas -"taimada sonrisa", titula la premsa espanyolista més recalcitrant- ja s'ha convertit en un nou motiu de criminalització del que és català (del que és basc, bastant menys). Quan escrivia aquesta columna s'esperaven les sancions, tot i que segons sembla la Comissió Antiviolència estava desbordada: castigar la Federació? Els clubs? Els qui van brandar el xiulet? El Govern central, el PP i els mitjans afins recorren a l'exemple francès. Que potser la simpàtica Marsellesa és més respectada des que es va prohibir xiular-la als camps de futbol? I, tornant al sud dels Pirineus, podem formular-nos algunes preguntes més: actuarà també la susdita Comissió Antiviolència contra els que criden de tot als catalans o directament envien el seu president "a la cambra de gas" a través de les xarxes socials i a cara descoberta perquè el seu himne va ser protestat? O bé el calibre de l'"ofensa" feta a "Espanya" també justifica aquests improperis?


La campanya del 27-S va començar divendres amb Colau tornant-se a posar la samarreta d'indignada i va continuar dissabte amb el somriure murri de Mas al Camp Nou. Ahir Junqueras va marcar les línies grogues d'ERC per a un acord a la futura alcaldessa de Barcelona: el suport sí o sí al full de ruta sobiranista. Aquesta vegada no es tracta de tenir la clau, sinó el xiulet.

Per: David González
La Vanguardia 2/06/2015

1 comentari:

  1. Excel·lent article, David. Molt encertat. Fa uns anys vaig veure a televisió una xiulada monumental a l’himne dels Segadors just abans de començar una final d’un torneig de tennis que és cel·lebrava a Barcelona. Encara no se com ni de quina manera per que jo no he estat mai afeccionat al tennis.
    Se’n va fer uns pocs comentaris a la premsa escrita. I res més. Aquells que ho trobaven graciós per que hi veien la voluntat de ridiculitzar les reivindicacions de Catalunya; o aquells que ho van trobat justificat pel paper incòmode que representa la Catalunya contemporània en el seu ideari tradicionalista d’Espanya; són els mateixos que s’escandalitzen i exigeixen càstigs exemplificants contra els que varen xiular l’himne d’Espanya.
    Tot això, que pot semblar un detall menor, per a mi té una gran valor il·lustratiu. Respon a la qüestió que explica la relació de tensió entre les nacions espanyola i catalana. Explica que el pensament nacional espanyol és sustenta sobre un ideari de superioritat “¿qui són aquests catalans per a xiular el nostre himne? “ que és justifica en una història de conquesta i dominació: ¿com pretenen aquests catalans comparar l’himne nacional d’Espanya que en un altre moment va ser la nació més poderosa del món, amb un himne regional de naturalesa folklòrica que sublima una revolta de descamisats miserables ?.
    Contemporàniament, el pensament nacionalista espanyol subsisteix en alguns sectors de la societat, quantitativament no majoritaris però si destacables numèricament. Són allò que els sociòlegs anomenen “franquisme sociològic”. Son una bossa de vot que, sumada a la massa crítica dels dos grans partits estatals, desequilibra la balança. Fins fa poc temps, aquesta massa prestava el seu vot al PP. Però durant els anys 80 i 90 ho varen fer al PSOE. I d’ara en endavant pot ser que acabi en mans de C’s o de Podemos.
    Nervis, nervis. La reunió de la Comissió Antiviolència, i les reaccions ridícules d’algunes persones amb responsabilitats de govern; tenen més de maniobra política amb finalitats electorals, que d’escàndol institucional. Ells ho saben. I la seva única preocupació és que no se’ls escapi de les mans. Com la no-consulta del 9-N.




    ResponElimina