LA CUP TAMBÉ?

RAMONES, "Pleasant dreams", SIRE RECORDS, 1981

Per: David González

LA VANGUARDIA 26/02/2013

ARA resulta que fins i tot la molt pristina CUP, paradigma del combat contra la perfídia del sistema i de la redempció nacional, democràtica i social dels Països Catalans tots, també va ser clienta de Método 3. Certament, els cupaires no han trigat ni 24 hores a fer aflorar al seu web l'informe que van encarregar sobre el patrimoni del pare de l'alcalde de Valls. I diuen que no hi va haver ni espionatge ni irregularitats. Però van pagar 2.000 euros per la feina que s'haurien estalviat amb una visita al registre mercantil. Visita que van evitar, esclar, per eludir el sistema... al preu de caure-hi de quatre grapes. Benvinguts doncs al sistema, amics cupaires, encara que sigui per la porta del bordell.

Bé. És altament probable que el cupaire de bona fe -i el de mala fe també- hagi llegit el paràgraf anterior com un recurs fàcil d'articulista del sistema en un diari del sistema per carregar contra els més febles mentre defuig o mesura molt bé els grams de tinta que dedica als abusos sistèmics dels més forts. És una pulsió habitual de totes les forces del sistema -benvinguts de nou- descarregar en terceres intencions el pes dels mals propis. Com ara, en l'ofensiva contra el procés sobiranista, que de ser-hi hi és i aquí mateix ho vam escriure ("Tempesta sobre Mas", 4/XII/2012) El cas de la CUP és un més dels que, com diria Popper, refuten tota la teoria general. Com també la refuten els encàrrecs a Método 3 de la número dos del PP i presidenta castellanomanxega, María Dolores de Cospedal, que se'n va servir per investigar la gestió de l'anterior govern autonòmic del PSOE i del seu president, José María Barreda. La qual cosa a Cospedal no li ha impedit negar, com fa la CUP, cap il·legalitat -benvinguts, de nou-, mentre que CiU, el PSC i el PP aviat es negaran fins i tot l'ànima.

I, doncs, què hem de fer? D'entrada, obrir el focus. No només de l'ofensiva contra el sobiranisme, o contra el rajoyisme (cas Bárcenas) o la monarquia (cas Urdangarin), viuen els que mouen els fils, que diria un antisistema conspiranoic. També ho fan de simples errors humans emparats per un sistema que s'ensorra mentre els que volen evitar-ho toquen el violí com l'orquestra del Titanic. Esclar que, Upton Sinclair dixit (n'extrec la cita de Tony Judt, Algo va mal), "és difícil que un home entengui alguna cosa quan el seu sou depèn del fet que no ho entengui".

CORRUPCIÓ (I CIÈNCIA)

Per: David González

VIVIM en un món que dóna per feta la clonació de neandertals com si fossin ovelles Dolly (feu un Google: “George Church”, Harvard) –tot i que s’admet que potser hi haurà algun problema amb les mares de lloguer per infantar tals criatures- però en què, paradoxalment, sembla impossible que una colla de polítics, aquí, i no diguem a la Xina Popular, acordin en quin moment han de deixar de ser polítics, ni que sigui mentre no s’aclareix l’assumpte. O sigui, l’assumpte lleig en què, per ase o per bèstia, s’hi han ficat o els han ficat, que de tot hi ha a la vinya de la política i aquí tothom és innocent fins que es demostri que no tothom ho és. L’altre dia, mentre detenien un alcalde dimitia un altre perquè és “innocent”: i per això continuarà fent de regidor i diputat provincial. I mentre ses senyories s’ho pensen, en quin moment processal fan el gest, aviat sabrem fins i tot quina marca de calçotets o calces usaven gràcies als dossiers dels serveis d’espionatge i contraespionatge que ells mateixos haurien contractat amb la pretensió d’aconseguir als reservats dels restaurants el que les urnes els negaven al carrer: el cap de l’adversari en safata.

La corrupció en democràcia, se’ns diu, i ho sabem del dret i del revés, no és tant una qüestió de lleis i controls (que també, perquè aquest és un mal tan antic com el poder) sino d’ètica, de dignitat, de responsabilitat, d’autoexigència, de respecte a l’elector, a la cosa pública i a un mateix. Una qüestió d’ètica: de reflexió sobre on acaba el tan invocat interès general i on comença l’interès particular; d’autoavaluació sobre quina mena de moral pública i fins i tot privada gastem –els polítics i els que no ho som-. Una qüestió de consciència, i, de consciència crítica, i, per això mateix, díficil d’assumir pel nostre clonador d’ancestres. Veure’m abans néixer neandertals que polítics capaços de dir: no?

És un tema de control democràtic. Només el poder pot controlar el poder, va escriure el baró de Montesquieu. Però també és un fenomen d’educació, del dèficit d’educació cívica que patèticament arrosseguem. O sigui, d’aquests aprenentatges i sabers cada cop més arraconats, en què els números tenen més aviat poca cosa a dir. Alguns se n’han adonat. I, per això, ara sembla que se’ls gira feina als altres científics, que no són gaires i tampoc innocents, però me n’alegro per ells i per nosaltres perquè ja començava a ser hora que els filòsofs compareguessin a l’àgora abans que ens quedem sense àgora.

Feliçment, els especialistes en la cosa ètica –que no és el mateix que la cosa estètica; sovint, allà on hi ha poca estètica n’hi sol haver encara menys, d’ètica- treuen el cap a les tertúlies i a les planes nobles dels diaris. Necessitem saber, professor/a! Què hem de fer? On arribarà tot plegat? Com ho podem parar? Qui serà el proper? I doncs! No havíem quedat que la ciència, objectiva, necessària, universal, la que farà renéixer els homes de les cavernes, tenia respostes per tot? Que la filosofia, la història, les lletres i les arts, aquestes i altres moltes disciplines tan humanes, servien per passar l’estona, i fins i tot bé i en bona companyia, però no per perdre el temps al batxillerat o a la universitat? (Que quina és, la utilitat pràctica d’aquestes ciències? I encara us ho pregunteu, enmig d’aquest fangar i de tanta “ciència”?)

Publicat a “Fem un reset”/http://blogs.lavanguardia.com/ 15/02/2012

Vídeo: tráiler original de "2001. Una odisea del espacio" S.G. Kubrick, 1968

APUNTS (58)

MIQUEL ÀNGEL / "La creació d'Adam", Capella Sixtina, 1511

«Una vegada el gran Arquitecte i Pare, Déu, havia fabricat aquest món que veiem [...] cercava algú que fos capaç d'apreciar la seva obra, que estimés la seva bellesa, que admirés la seva grandiositat. Per això, acabat ja tot (en són testimonis Moisès i Timeu), va pensar finalment crear l'home. [...] Aleshores, ja que el suprem Artesà no podia donar a l'home res de singular, va decretar que tingués en comú tot allò que havia donat a les altres criatures. Així doncs, va fer l'home d'una forma indefinida, i, col•locant-lo en el centre del món, li parlà d'aquesta manera: ‘Ni domicili fix, ni rostre propi, ni cap do peculiar t'hem donat, oh Adam!, perquè el lloc, la imatge i els dons que desitgis per a tu, els tinguis i posseeixis per la teva pròpia decisió i elecció. La naturalesa donada a totes les altres criatures, dins de les lleis que els hem assenyalat, les restringeix. Tu, que no estàs restringit per lligams estrets, segons la teva pròpia i lliure voluntat, definiràs la teva naturalesa per tu mateix. T'hem col•locat en el centre del món perquè així puguis contemplar de la manera més convenient tot el que existeix. Tampoc no t'hem fet ni celeste ni terrestre, ni mortal ni immortal, perquè tu siguis, per dir-ho així, el teu propi i lliure creador, i et donis la forma que creguis millor. Podràs degenerar a l'inferior, com les bèsties; podràs renéixer entre els superiors o divins, per la teva pròpia decisió’ [...] Així, el Pare va donar a l'home, en néixer, tota mena de llavors, gèrmens de tot gènere de vida.»

GIOVANNI PICO DELLA MIRANDOLA Discurs sobre la dignitat de l'home (1557)

APUNTS (57)

GEORGE CHURCH:

“Podemos clonar toda clase de mamíferos, así que es muy probable que podamos clonar un ser humano”

En una entrevista de Der Spiegel, el experto en biología sintética George Church, de la Universidad de Harvard, explica cómo el ADN se convertirá en el material de construcción del futuro, capaz de crear seres humanos resistentes a los virus y posiblemente resucitar especies desaparecidas como el hombre de Neandertal.

George Church, de 58 años, es un pionero de la biología sintética, una disciplina cuyo objetivo es crear organismos y ADN sintéticos en el laboratorio. Durante la década de 1980, este catedrático de genética de la Universidad de Harvard ayudó a poner en marcha el Proyecto Genoma Humano, que creó un mapa del genoma humano. (...) En su nuevo libro Regénesis: de qué modo la biología sintética reinventará la naturaleza y a nosotros mismos (...) esboza la historia de una segunda Creación realizada por el hombre.

P. Usted predijo que pronto sería posible clonar neandertales. ¿A qué se refería con “pronto”? ¿Será usted testigo del nacimiento de un bebé neandertal mientras aún viva?

R. Eso depende de muchísimas cosas, pero creo que sí. La razón por la que lo consideraría una posibilidad es que hay muchas tecnologías que se están desarrollando más deprisa que nunca. En concreto, leer y escribir el ADN es ahora alrededor de un millón de veces más rápido que hace siete u ocho años. Otra tecnología que se necesitaría para traer de vuelta al neandertal sería la clonación humana. Podemos clonar toda clase de mamíferos, así que es muy probable que podamos clonar un ser humano. ¿Por qué no íbamos a ser capaces de hacerlo?

P. ¿Quizás porque está prohibido?

R. Puede que sea así en Alemania, pero no está prohibido en todo el mundo. Y por cierto, las leyes pueden cambiar.

P. ¿Sería algo deseable el clonar a un neandertal?

R. Bueno, eso es diferente. Yo tiendo a decidir lo que es deseable basándome en el consenso social. Mi función consiste en determinar lo que es tecnológicamente factible. Todo lo que puedo hacer es reducir el riesgo y aumentar los beneficios.

P. Hablemos entonces de los posibles beneficios de un neandertal en este mundo.

R. Bueno, puede que los neandertales piensen de manera diferente a como lo hacemos nosotros. Sabemos que tenían un tamaño craneal mayor. Incluso podrían ser más inteligentes que nosotros. Llegado el momento de enfrentarse a una epidemia o escapar del planeta o lo que sea, cabe la posibilidad de que su modo de pensar pudiera resultar beneficioso.

P. ¿Cómo debemos imaginarnos eso: usted cría a los neandertales en un laboratorio, les pide que resuelvan problemas y de ese modo estudia su manera de pensar?

R. No, sin duda habría que crear una cohorte, para que así tuviesen algún sentido de la identidad. Incluso podrían crear una nueva cultura neoneandertal y convertirse en una fuerza política.

P. ¿No sería éticamente problemático crear a un neandertal solo por satisfacer la curiosidad científica?

R. Bueno, puede que la curiosidad forme parte de ello, pero no es la fuerza impulsora más importante. El principal objetivo es incrementar la diversidad. Lo que es malo para la sociedad es que haya poca diversidad. Esto es así para la cultura y la evolución, para las especies y también para las sociedades en general. Si uno se convierte en una monocultura, corre un gran riesgo de perecer. Por tanto, la recreación de los neandertales sería principalmente una forma de evitar riesgos sociales.

P. Dejando a un lado todas las dudas éticas, ¿cree que es técnicamente posible reproducir a un neandertal?

R. Lo primero que hay que hacer es secuenciar el genoma del hombre de Neandertal, y eso ya se ha hecho. El siguiente paso sería cortar este genoma en, por ejemplo, 10.000 trozos y luego sintetizarlos. Finalmente, se introducirían estos trozos en una célula madre humana. Si lo hacemos con la frecuencia suficiente, generaríamos una línea de células madre que se acercaría cada vez más a la secuencia correspondiente del neandertal. En mi laboratorio hemos desarrollado el procedimiento semiautomático necesario para hacerlo. Finalmente, unimos todos los trozos en una célula madre humana, lo que al final nos permitiría crear un clon neandertal.

P. Y las madres de alquiler serían humanas, ¿verdad? En su libro escribe que una “mujer humana extremadamente audaz” podría servir de madre de alquiler.

R. Sí. Sin embargo, el requisito previo sería, por supuesto, que la clonación humana fuese aceptable para la sociedad. (...)

Traducción de News Clips.

© 2013 Der Spiegel. New York Times Service.

Versió completa: 

http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/01/22/actualidad/1358880640_886356.html

POT PLEGAR, UN PAPA?

                                                      ALESSANDRO DI MEO / ANSA / EFE                                                                         

Per: David González
LA VANGUARDIA, 12/02/2013

EN l'ERA d'INTERNET, en què se suposa que tots hem passat a ser transparents i que, almenys potencialment, ni un sol racó del nostre ésser -és a dir, de la manera que tenim de ser-hi, al món- pot ser amagat al gran germà virtual, no hi ha hagut cap periodista, bloguer o analista informat que fos capaç d'avançar-se ahir a una de les grans notícies del segle: l'anunci de renúncia d'un Papa. En la interpretació més habitual, l'assumpte serà despatxat com una prova més que el mil·lenari hermetisme vaticà té una solidesa a prova de xarxes socials (i de serveis d'intel·ligència) encara que el mateix Benet XVI en fos usuari, a través de Twitter, i, amb això, hagués pogut quedar exposat, ni que fos mínimament, al gran ull que (suposadament) tot ho escruta i anticipa. Queda clar que el mur del Vaticà -com el de la República Popular Xina- pot ser impermeable a l'acció de les xarxes socials que tot ho vigilen i en què tots ens vigilem. La qual cosa prova que el món continua sent força menys transparent del que alguns s'han pensat, però també que un Papa també és -o pot ser o ha de ser- un home lliure. És a dir, que, en últim terme, només admet un àmbit d'exposició: el que només depèn d'ell mateix. Ho va escriure J.S. Mill a On liberty: "En tot allò que només té a veure amb si mateix, el seu cos i la seva ment, l'individu és sobirà".

Pot plegar, un Papa? El fet de ser el cap de l'Església catòlica, comunitat en què es reconeixen 1.200 milions de persones, o d'una modesta escala de veïns en el barri més petit del poble més petit, no ha d'implicar en cap cas deixar de ser un home lliure tret que acceptis deixar de ser un home. L'home és l'únic animal capaç de triar i, al capdavall, és això el que fa iguals tots els homes. Joseph Ratzinger ho ha fet, ha decidit, en tant que líder espiritual, en tant que polític, i en tant que persona. Però el cas també ens serviria si no fos així: és a dir, si hagués renunciat per altres motius més enllà dels que ha manifestat, que les forces físiques ja no l'acompanyen per poder completar el seu ministeri. Tot home ha de poder triar, conscient dels seus límits en relació amb ell mateix i amb els altres homes. Ens ho van ensenyar aquells il·lustrats del XVIII, la majoria antipapistes ferotges. I un Papa ha de ser lliure per ser Papa.

Versión en castellano:
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20130212/54366627961/puede-renunciar-un-papa-david-gonzalez.html

APUNTS (56)

                                                                                                          

"L'ESFORÇ MORAL que suposa mentir deliberadament és superior a les forces de la majoria de [la] gent. És molt més fàcil enganyar-se un mateix. Precisament per això és important no confondre el concepte d'ideologia amb les nocions de mentida, engany, propaganda o 'joc de mans'.

Per definició, el mentider sap que està mentint. L'ideòleg, en canvi, no" 

........................................................................

"I si sabéssiu, a més, tota la quantitat de fraus, d'absurditats i de jugades brutes que calen, per exemple, per arribar a ser catedràtic, us aproximaríeu perillosíssimament a la conclusió que la societat és la primera estafa de totes. En certa manera, tots som uns impostors L'ignorant es fa passar per savi, el lladre fa veure que és honrat i l'escèptic aparenta entusiasme. En tots tres casos hi ha estafa, certament. Només que sense el primer no hi haurien universitats, sense el segon no tindríem empreses de negocis, i sense el tercer no existirien les esglésies"

BERGER, P.L. (1963), Invitació a la sociologia (Herder, 1992, pp.138 i 167) 

APUNTS (55)

On són les CLAUS? 

SAROLTA BAN (www.saroltaban.com)

[[Sèrie 'Coses que trobo -i perdo-']] 

L'ESMENA LINCOLN

Per: David González

La Vanguardia, 05/02/2013

ABRAHAM LINCOLN va comprar una vintena de congressistes de l'oposició demòcrata per aprovar la tretzena esmena a la Constitució dels EUA que va abolir l'esclavitud el 1865. També va haver d'allargar el final de la guerra civil per por que la fi de l'esclavitud al nord es quedés en un mer parèntesi forçat per les circumstàncies bèl·liques. La magnífica cinta de Spielberg sobre el mític president, candidata a dotze Oscar, retrata les anades i vingudes dels emissaris de Lincoln a la caça del congressista susceptible de canviar el vot a canvi d'un càrrec a la nova administració o algun altre benefici inconfessable. Com també la pressió als abolicionistes radicals perquè, en contra de les seves conviccions més pregones, acceptessin la "igualtat jurídica" en comptes de la "igualtat (plena)" entre nord-americans negres i blancs (cosa que va garantir el suport a l'esmena de tots els republicans i, indirectament, va justificar la segregació racial durant un segle més). Lincoln, assassinat poc després que s'aprovés l'esmena, va fer servir la corrupció per restaurar la decència. La moralitat de la finalitat que perseguia, la restitució de la condició humana a l'home negre, justificava amb escreix la immoralitat dels mitjans per assolir-los, la compra de vots. El bé de molts pot requerir el sacrifici de principis vàlids per a tots, tot i que, com deia el baró de Montesquieu, la corrupció dels governs comença per la corrupció dels seus principis.

Lincoln va ser un polític digne. I no pur. La història de la tretzena esmena ens prevé sobre el caràcter intrínsecament ambigu del binomi política/corrupció (la política no la fan els déus sinó els homes). Però, sobretot, del límit en què l'ambigüitat ho deixa de ser. D'acord amb Popper, no podem aspirar a governants perfectes però sí a perfeccionar els mecanismes -els controls- perquè els mals governants facin (i ens facin) com menys mal millor. Perfeccionem-los, doncs. Que abandonin els escons i els càrrecs els polítics suspectes que mai no van traspassar el límit i, esclar, els que sí que ho van fer. I que passin al davant en la cua de la justícia: perquè els uns puguin continuar el viatge sense més demora i perquè els altres no tornin a deixar la democràcia a la cuneta. A la polis democràtica, els mecanismes som tots.

Versión en castellano:
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20130205/54365087314/la-enmienda-lincoln-david-gonzalez.html