dijous, 19 de desembre de 2013

La culpa va ser de Descartes

Per: David González. 
La Vanguardia 17/12/2013

RENÉ DESCARTES va inaugurar la reflexió sobre la modernitat i l'estatut de l'home modern en preguntar-se si un geni maligne l'estava enganyant sobre la seva pròpia existència. Però si dubto, va inferir, llavors és que existeixo. En aquest dubte, en aquest profund abisme en què la ment es va escindir del món com l'astronauta que perd el contacte amb la nau, va néixer el relat del subjecte modern, el subjecte lliure, autònom, capità de si mateix, que deia Mandela. Però alhora va emergir la idea que la provisionalitat és l'única certesa objectiva a què agafar-nos enmig del naufragi.

Se'ns dirà que tots els temps han estat incerts; que les persones han viscut sempre en l'espera que, efectivament, demà torni a sortir el sol; que les religions, la filosofia, les ideologies, fins i tot la ciència, són mers relats la funció dels quals no és cap altra que atenuar els efectes d'aquesta terrible consciència de la finitud, aquesta ferida que, com ens va ensenyar Baruch Spinoza, és el que feliçment i dolorosament ens fa humans.

Però en la modernitat, caigudes les veritats absolutes i els succedanis a un ritme cada vegada més accelerat, la incertesa s'erigeix com a únic fonament de la realitat. No et vaig fer així i per sempre, sembla repetir-nos des d'allà dalt un Déu que ja no és el del renaixentista Pico della Mirandola -no et vaig fer ni àngel ni dimoni, et vaig fer perquè fossis el teu propi motlle-; és un Déu que també s'ha fet cada vegada més precari, i líquid, com diria Bauman.


A. SCHMUCKI, "TENTATIVE", 2012
Fins i tot la cultura ha deixat de ser un terra segur sobre el qual assentar-nos per esdevenir un escull; la gent, farta de relats, prefereix polítics que parlin clar. Populismes? És el poble, el populista. Què vol dir parlar clar? Vol dir enunciar solucions ràpides aquí i ara per a problemes urgents que tothom sap que no es resolen parlant clar. I molt més ho saben aquests que compareixen al fòrum i proclamen: jo sóc més a prop de la veritat, o sigui, de l'opinió. L'opinió, que com va intuir Hume, és el que sosté els governs, dolents, bons, o ni una cosa ni l'altra. La veritat opinada. Ergo, atès que tot és incert, fem com si no ho fos. I mentrestant, guanyem temps abans que el temps ens guanyi a nosaltres. Que no, que la culpa no va ser del txa-txa-txa, va ser de Descartes.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada