LA VANGUARDIA 25/06/2013
SI A CATALUNYA s'elegís en votació separada el president
de la Generalitat
i el Parlament, com passa a França, sense anar més lluny, aposto que Mas
aconseguiria avui una folgada majoria per a la primera cosa i que Junqueras
seria el líder de la Cambra
i del Govern. Tal és la naturalesa de la mutació que s'intueix en el
nacionalisme català postautonòmic. La qual cosa produeix i produirà paradoxes
com la que suposa el fet que a ERC hi hagi preocupació perquè es pugui
materialitzar abans d'hora el sorpasso anunciat per les enquestes públiques i
privades mentre que a CiU, i especialment a CDC, creix la sensació que les
coses són així i no com li agradaria a Duran, encara que amb tanta volatilitat
electoral pugui passar de tot, fins i tot res.
Ja en temps del tripartit va quedar demostrat, per bé i
per mal, que sense CiU no es podia reformar ni l'Estatut ni res que se li
assemblés, i tinc per a mi que també quedarà demostrat en els temps que vénen
que sense CiU no hi haurà procés, ni sobirania, ni res que se li assembli;
sigui amb CiU en la seva forma actual, sigui amb CiU partida en quatre: els
convergents republicans, els convergents unioners, els unioners durantistes i
els unioners convergents. D'aquí que el problema i el dilema de la federació no
sigui tant què passa amb Duran sinó què passa amb CiU, amb CDC i amb Unió,
després de Duran i després de Mas.
Per simplificar, el que es dilucidarà en els propers
mesos i anys és si a CiU s'imposen els sobiranistes a qualsevol preu -fins i
tot al de cedir l'hegemonia política a ERC "pel bé del procés"- o els
partidaris que la federació continuï portant el timó de la nau (i no només del
nacionalisme). O els uns, o els altres, o la cohabitació, que és el que més els
interessa. Si CDC i Unió parteixen peres, CiU deixarà d'existir, però, a més -temps
al temps-, difícilment tirarà endavant el procés... tret que d'entre la boira
sorgeixi, mutatis mutandis, una Convergència Republicana per la qual ja firma
més d'un.
El procés serà dels del sí i dels del no o no serà. Per
això, CiU no es pot permetre el luxe de prescindir no tant de Duran sinó del
que representa Duran. Que no és cap altra cosa que els altres de CiU, tan
imprescindibles o potser encara més que els altres altres.
Salut David. Encertada reflexió. Jo també crec que dins CDC els corrents (en general se'n vol dir "sensibilitats" per a evitar dir-ne "discrepàncies ideològiques" ... i per descomptat per no mentar alló de les "famílies polítiques") han emergit a superficie. Sempre hi han estat; però ara dibuixen un mapa de tensions que no ha de ser nociu per força; ni pel partit, ni pel conjunt de la societat. Més encara, diré que això apunta a un procès de transformació i canvi que afecta al conjunt de la societat i del qual les organitzacions polítiques que tenen vocació de futur en són sensibles. Altra cosa és allò que pot passar a UDC. El pols de fa uns mesos entre Duran i Vila d'Abadal és va tancar en fals. Aparentment en Duran aposta per mantenir el discurs tradicional en una formació ideologicament tradicionalista. El temps dirà si va encertar; però de moment l'ha situat a ell i al partit en una situació molt incomoda; i allunyada de la inèrcia actual del catalanisme politic. I segurament molts hi veuran no tant una mala estrategia com si una mala inversió. Duran victus?
ResponElimina