Per: David González
LA VANGUARDIA 4/06/2013
HA DIT Mariano Rajoy, mirant sense mirar Artur Mas, que els estats
petits no hi pinten gaire o directament res a Europa, i ho ha dit en un fòrum
selecte, les jornades del Cercle d'Economia a Sitges. I cal celebrar-ho perquè,
tant si hi estem d'acord com si no, tot el que contribueixi a establir un debat
civilitzat sobre això ha de ser benvingut per més que la premissa implícita -la
petitesa de Catalunya com a obstacle per a les seves aspiracions- sigui
fàcilment impugnable amb un parell de dades objectives. És a saber: que els
països petits no són l'excepció sinó la norma a la UE i a tot Europa i que
Catalunya no és un país petit sinó mitjà, que ja és molt en un solar en què la
majoria no tenen la talla ni de bon tros.
 |
| QUI NO HI ÉS? |
La gran majoria dels països membres de l'euro i de la UE són estats petits, i potser
Merkel està disposada a intervenir-los (a més dels grans), però no a perdre'ls;
per tant, alguna cosa hi deuen pintar, en tot plegat. Si Rajoy entén per països
petits els que van darrere de l'Estat en població o en producte interior brut
(PIB) -rànquing en què Espanya ocupa el 5è lloc-, resulta que són legió: 15
dels 27 no arriben als 10 milions d'habitants, com Catalunya (7,5), i també 15
dels 27 no arriben als 200.000 milions d'euros de PIB: Catalunya sí. També són
estats petits els futurs socis en espera. Com és el cas de Croàcia, que l'1 de
juliol esdevindrà el 28è Estat de la
UE amb 4,4 milions d'habitants i 44.000 milions d'euros de
PIB. I dels cinc països més candidats a l'adhesió (Macedònia, Islàndia, Montenegro,
Sèrbia i Turquia), només l'últim supera Catalunya en pes demogràfic i PIB. A
Europa, la petitesa marca tendència.
Comptat i debatut, si Catalunya fos un Estat de la UE seria el 16è en població,
darrere d'Àustria i per davant de Bulgària, Dinamarca, Finlàndia, Eslovàquia,
Irlanda i els que segueixen, i es disputaria amb Finlàndia el lloc número 12è
en termes de PIB a la UE
i la 9a posició a l'eurozona, per davant de Grècia, Portugal, Irlanda,
Eslovàquia... Altrament, si la grandesa es mesura en termes diguem-ne
històrics, set dels actuals 27 socis, Alemanya inclosa, i als quals se sumarà
aviat Croàcia, tenen poc més de 20 anys de vida com a estats sobirans en la
seva forma actual. Ergo, això de la grandària depèn dels ulls amb què es
mesura.
Salut, David. He llegit amb atenció el teu article, i la reflexió m'ha portat, no se si traïdorament, a l'imperi dels mites i els estigmes. Fa uns dies, un que presumeix de "buen español" m'assegurava que a Granada, i per extensió a Andalusia, la gent tenia el "mal costum" de viure (avui potser malviure) dels subsidis publics, i que en definitiva ningú tenia proposit de treballar. Jo vaig pensar: "Mitos de España, del ayer y de hoy". Si be pensant-ho més fredament no sabria enquadrar la cita en el catàleg dels estigmes o de la imbecilitat supina en grau superlatiu (entesa des de la perspectiva filosófica de la difusió d'idees de to i contingut molt baix). La meva resposta va ser diàfana i contundent. La gent, no és responsable que la cultura de la subsidiarietat estigui del tot instal·lada en la seva societat. Els responsables són la classe política (els gestors de la cosa pública) i la oligarquia econòmica; a Granada històricament rendista i absentista. Premi gran pels primers, per l'enginyeria política de consagrar un sistema d'equilibri entre el subsidi i la dubtosa inversió pública, amb el resultat d'una formidable bossa de vot captiu. I premi excepcional pels segons, per l'habilitat demostrada en mantenir el poder sobre l'economia i la política durant segles des de l'Edat Mitjana. Espanya, és una història de mites i llegendes: El Cid, El Sabio, El Santo, La Católica. I d'estigmes: l'andalús gandul, el català avar, el galleg estupid, el valencià borratxo... , el "enano", el "cabezón" ... però i l'espanyol? Quin estigma pesa sobre l'espanyol?. Sobre el "buen español".Fa pensar, oi?. Espero deleròs les teves lletres. Una abraçada, amic.
ResponElimina