divendres, 17 de juliol de 2015

DECIDIR-(SE)

El paisatge polític català conegut des de la transició (1980, primeres eleccions al Parlament) i el seu llarg epíleg (adéu de Pujol, tripartits i retorn de CiU al poder 2003-2010) és ja història; temps viscut, relat a reconstruir i reelaborar, però passat. En els últims sis mesos, l'etapa que va des de la no consulta del 9-N fins al principi d'acord que van enfilar ahir el president Artur Mas, el líder d'ERC, Oriol Junqueras, i els responsables de les entitats sobiranistes -la CUP ha escollit un grau d'implicació menor- ha sotmès aquest paisatge a una transformació radical. L'ecosistema polític català ja és un altre: CiU no existeix, Unió són dos partits, ICV està en fase de podemització, el PSC és un partit municipal i C's aspira a decidir el pròxim president d'Espanya.

Implosionat el marc polític i electoral català (l'espanyol va pel mateix camí), tenia sentit que CDC i ERC, ERC i CDC, els dos grans actors polítics del procés sobiranista, dinamitessin les possibilitats de liderar la nova etapa amb un no-acord sobre la llista per al 27-S? Amb quina finalitat s'allargaria en clau autonòmica o ideològica la lluita per l'hegemonia del catalanisme quan ja res no és el que era, inclòs el catalanisme, i sens dubte la dreta i l'esquerra, com han dit Iglesias i Errejón, que la saben ben llarga? Realment podien -poden- alçar-se de la taula Mas i Junqueras sense arribar a un acord? Els hooligans d'una i una altra part potser els haurien aplaudit, la gent que va omplir les manifestacions, els que van votar el 9-N, mai no els ho haurien perdonat. Bàsicament, perquè no tenen ganes de perdre. És temps de decidir i decidir-(se).

Això no només va del procés. Aquí també està en joc l'articulació política del nou catalanisme. El nou catalanisme: l'expressió majoritària, que no vol dir única, del catalanisme de principis del segle XXI. Un catalanisme principalment sobiranista perquè no deixen que sigui una altra cosa: la bandera de Sánchez, per més que es vesteixi d'Habermas, continua tancant tota altra via. La gent ho vol decidir tot, i en alguns llocs, com és el cas de Catalunya, fins i tot la creació d'un nou Estat a Europa. Encara que a Iglesias i els apòstols locals de l'empoderament limitat a l'agenda que ells defineixen, els estarrufi el borrissol.

Quin significat tenen les llistes formades "per la gent", dit en argot Podem, en el cas de la llista del 27-S pel "món civil" del sobiranisme? És la psicopolítica, la política basada en el control de les emocions, com teoritza el filòsof Byung-Chul Han), el que emergeix? El "m'agrada" del Facebook o el "favorit" del Twitter com a substitut de l'elecció "racional" a peu d'urna entre opcions polítiques clàssiques? Potser. Però és el que hi ha. Fins i tot el PP de Rajoy s'ha fet decisionista: ben aviat, els seus militants podran elegir directament els candidats a la presidència del partit des del nivell local a l'estatal, fet que vol dir el candidat a la Moncloa. Encara que no en diguin "primàries", fins i tot PP vol decidir-(se).

Per: David González
LA VANGUARDIA

14/07/2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada