El paisatge polític català conegut des de la transició (1980,
primeres eleccions al Parlament) i el seu llarg epíleg (adéu de Pujol,
tripartits i retorn de CiU al poder 2003-2010) és ja història; temps viscut,
relat a reconstruir i reelaborar, però passat. En els últims sis mesos, l'etapa
que va des de la no consulta del 9-N fins al principi d'acord que van enfilar
ahir el president Artur Mas, el líder d'ERC, Oriol Junqueras, i els
responsables de les entitats sobiranistes -la CUP ha escollit un grau
d'implicació menor- ha sotmès aquest paisatge a una transformació radical.
L'ecosistema polític català ja és un altre: CiU no existeix, Unió són dos
partits, ICV està en fase de podemització, el PSC és un partit municipal i C's
aspira a decidir el pròxim president d'Espanya.
Implosionat el marc polític i electoral català (l'espanyol va pel
mateix camí), tenia sentit que CDC i ERC, ERC i CDC, els dos grans actors
polítics del procés sobiranista, dinamitessin les possibilitats de liderar la
nova etapa amb un no-acord sobre la llista per al 27-S? Amb quina finalitat
s'allargaria en clau autonòmica o ideològica la lluita per l'hegemonia del
catalanisme quan ja res no és el que era, inclòs el catalanisme, i sens dubte
la dreta i l'esquerra, com han dit Iglesias i Errejón, que la saben ben llarga?
Realment podien -poden- alçar-se de la taula Mas i Junqueras sense arribar a un
acord? Els hooligans d'una i una altra part potser els haurien aplaudit, la
gent que va omplir les manifestacions, els que van votar el 9-N, mai no els ho
haurien perdonat. Bàsicament, perquè no tenen ganes de perdre. És temps de
decidir i decidir-(se).
Això no només va del procés. Aquí també està en joc l'articulació
política del nou catalanisme. El nou catalanisme: l'expressió majoritària, que
no vol dir única, del catalanisme de principis del segle XXI. Un catalanisme
principalment sobiranista perquè no deixen que sigui una altra cosa: la bandera
de Sánchez, per més que es vesteixi d'Habermas, continua tancant tota altra
via. La gent ho vol decidir tot, i en alguns llocs, com és el cas de Catalunya,
fins i tot la creació d'un nou Estat a Europa. Encara que a Iglesias i els
apòstols locals de l'empoderament limitat a l'agenda que ells defineixen, els
estarrufi el borrissol.
Quin significat tenen les llistes formades "per la
gent", dit en argot Podem, en el cas de la llista del 27-S pel "món
civil" del sobiranisme? És la psicopolítica, la política basada en el
control de les emocions, com teoritza el filòsof Byung-Chul Han), el que
emergeix? El "m'agrada" del Facebook o el "favorit" del
Twitter com a substitut de l'elecció "racional" a peu d'urna entre
opcions polítiques clàssiques? Potser. Però és el que hi ha. Fins i tot el PP
de Rajoy s'ha fet decisionista: ben aviat, els seus militants podran elegir
directament els candidats a la presidència del partit des del nivell local a
l'estatal, fet que vol dir el candidat a la Moncloa. Encara que no en diguin
"primàries", fins i tot PP vol decidir-(se).
Per: David González
LA VANGUARDIA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada