dijous, 12 de març de 2015

RIVERA VA SOL

ELS FENÒMENS estranys se succeeixen al tauler polític a ritme d'episodi de The twilight zone, antiga sèrie televisiva de culte amb què els nord-americans i els seus cosins europeus de finals dels cinquanta i els primers seixanta sublimaven la por del futur i els terrors quotidians que es produïen a milers de quilòmetres enmig de l'abundància de l'era daurada que va succeir la postguerra. La por de debò, els desastres que s'acostaven al Vietnam, la fam a l'Àfrica alliberada del colonialisme (recordeu els nens de Biafra?) i el sempitern bolet atòmic es colava als dinars o als sopars familiars a través de la pantalla: però tot succeïa lluny, molt lluny, i a més, en blanc i negre.

Allà s'estava coent el que Baudrillard anomenaria anys després la societat del simulacre, en la qual els mapes precedeixen sempre el territori. I en la qual el territori -i, sobretot, qui hi passeja- passen a ser el menys important. Al filòsof francès li va caure una tempesta del desert sencera a sobre quan va sostenir que la guerra del Golf, cap a primers dels anys noranta, no va existir mai. Però tenia tota la raó: per a la majoria dels corresponsals de guerra desplaçats al teatre d'operacions per quedar-se a 300quilòmetres de distància, i per al gruix de la ciutadania occidental, el conflicte va continuar sent una guerra més a la televisió, gairebé tan real com els episodis de la Dimensión desconocida, reconvertits ja aleshores a la màgia del color.


Un se'n recorda de Baudrillard, referent d'allò que es va dir la postmodernitat, cada vegada que mira el navegador del cotxe (i mirant-lo es perd la rossa que acaba de passar) o cada vegada que llegeix una enquesta preelectoral, posem per cas de les pròximes eleccions generals. L'apoteosi del món virtual ha arribat a l'extrem que, segons alguns instituts demoscòpics, ara mateix hi ha ni més ni menys que quatre homes susceptibles d'aconseguir la presidència del Govern espanyol. Fins abans-d'ahir eren tres: Rajoy, Iglesias i Sánchez, però amb Rivera ja són quatre a la graella de sortida. Rivera també pot, gairebé tant com Iglesias. Llàstima que Tania (Sánchez) no ampliï el quartet.


El factor C's permetria fer la voladura controlada del "règim bipartidista" des del flanc dret del centre del tauler -de l'esquerre se n'encarrega Podem, el gran Partit Simulacionista-. Al principi, per al PP -el lleig d'aquesta història virtual- Rivera allunyava el fantasma d'Iglesias: a l'hora de la veritat, el podemisme d'ordre triarà corbata recta, es deien. Però Rivera ja camina sol i a Génova -se li nota molt a Cospedal- comencen a neguitejar-se. C's acabarà sent un problema per al PP llevat que Aguirre i Cifuentes despertin el sector més dur de la matinada catòdica. No patiu: la pantalla ho aguanta tot i podria ser que Sánchez -ahir el van confondre amb Rivera a l'AVE, tot un senyal- doni una sorpresa. En els hipnòtics episodis de The twilight zone, el millor era sempre el final.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada