dimarts, 13 de gener de 2015

TRES ARTICLES DESPRÉS DEL 2014

LA GUERRA i LA REVOLUCIÓ
Per: David González
La Vanguardia 13/01/2015


ARRIBATS a aquest punt de la pel·lícula sabem que la guerra no és de cap manera desitjable. Quant a la revolució, doncs home, depèn. I sol dependre, bàsicament, dels revolucionaris. De vegades pot passar que els mateixos que es reclamen d'aquesta condició s'acabin convertint en els pitjors enemics de la causa que defensen. Sense anar més lluny, a Catalunya en tenim alguna experiència. Entre el 1936 i el 1939, alguns van voler guanyar la guerra i fer la revolució social d'una tacada i van perdre l'una i l'altra malgrat que estaven advertits. Fins i tot des de les seves pròpies files. Ho va fer en plena contesa el dirigent i ministre anarquista Joan Peiró en els seus articles al diari mataroní Llibertat, recopilats al llibre de referència sobre la repressió a la rereguarda republicana Perill a la reraguarda, on arribava a comparar els incontrolats d'esquerres amb els feixistes. Peiró va obrar com un Schindler català (quants schindlers, per cert, es poden comptar a l'altre bàndol?): va protegir del terror revolucionari moltes persones catòliques o "d'ordre" amenaçades pels faistes i els simples delinqüents. No li va valer de gaire: quan el van entregar a les autoritats franquistes després de ser detingut a França, on es va exiliar, i malgrat disposar de més d'una vintena de testimonis a favor de militars, falangistes, sacerdots i veïns de dretes, Peiró va ser afusellat al cementiri de Paterna simplement per haver estat membre del govern de la República, com va reconèixer el president del tribunal que el va jutjar.

Més d'una vegada he escrit aquí mateix que dissenteixo de la creença en l'etern retorn de la història. És impossible banyar-se dues vegades al mateix riu (Heràclit). Per descomptat, la Catalunya del 2015 no té res a veure amb la del 1936, però un es pregunta fins a quin punt hem après col·lectivament la lliçó. Fins a quin punt la divisió del món entre dretes i esquerres aplicada a la gent corrent, allò que va denunciar l'anarquista Peiró jugant-se la pell davant els seus quan ja poca cosa es podia fer, no continua condicionant decisions, estratègies i debats polítics en moments considerats històricament crucials com l'actual.

No només hi havia dues Espanyes: hi havia també dues Catalunyes ben "catalanes" (que després van ser -i per sort són- moltes més) i diríeu que encara no han deixat de ser-hi del tot. Hi havia els de la Lliga i hi havia els de l'ERC de llavors, i els de la CNT, la FAI, el primer PSUC i el POUM, i sembla mentida però diríeu que hi continuen sent. Sé de moltes persones de bona fe que el que demanen als polítics que ni més ni menys es proposen construir un país nou és que no els facin triar en aquesta hora entre dretes i esquerres. Bàsicament es tracta de gent farta de comptar derrotes, i tenen tot el dret democràtic d'aspirar a escriure la seva història d'una altra manera. I, per descomptat, hi ha també els de l'altre costat, però avui no tocava parlar-ne.


LES BONES NOTÍCIES
Per: David González
LA VANGUARDIA, 6/1/2015

L'ANY NOU ve prenyat de convocatòries electorals, cosa que converteix els pròxims dotze mesos en terra de promissió per a totes les promeses hagudes i per haver. Compte, doncs, amb els profetes que anuncien la fi de totes les maldats conegudes i ja assenyalen la cornucòpia de totes les bondats que han de venir i que (ens diuen) ja estan arribant, encara que aquest futur (ens diran, també: en temps líquids pragmatisme obliga) és una conquesta, ergo un patiment. Res a veure, doncs, el nou començament del millor de les nostres vides amb els regals com els que ens han deixat els Reis d'Orient aquesta matinada (o no: vet aquí el misteri de la nit, i en el dubte, la màgia, encara que potser s'esvairà quan ens llevem).

El primer avanç del que s'acosta el vam tenir ahir mateix amb la lectura (preelectoral) de les dades de l'evolució anual de l'ocupació: 253.000 aturats menys en el conjunt d'Espanya, 49.000 dels quals a Catalunya. No passava des del 1998, cosa que s'ha d'interpretar com una bona notícia per a tothom. N'hi ha prou de convertir el menys en un més per adonar-se'n. És la màgia de l'estadística, que, com tota ciència, busca la veritat però a tot estirar l'entreveu, com la il·lusió a les retines dels nens a la cavalcada de Reis. Per això, una altra cosa molt diferent és extreure d'aquestes xifres positives la promesa de l'adéu definitiu a una crisi que no és només econòmica, sinó sistèmica: és el sistema sencer, el social, el polític i el cultural, a més del seu teixit econòmic i financer, el que continua necessitant un rescat. Costarà sang, suor i llàgrimes soldar la fractura oberta entre els que cavalquen els núvols i els que es van ensorrar al sol de cada dilluns. Però en estadística (i en mercadotècnia electoral) el que compten són els números, i per això Mariano Rajoy proclama que aquest any es crearà ocupació de veritat o Susana Díaz diu que a la seva Andalusia els aturats ja són només 1 milió (més un remitjó de 9.683, poca cosa). Tampoc es queda enrere el Govern d'Artur Mas, que, fent comptes, destaca que és a la Catalunya on el tsunami sobiranista figura que s'ho carregaria tot on es creen més llocs de treball. La mateixa tècnica, tot i que en negatiu, la fa servir Iglesias (Pablo): les seves xifres són les de la precarització dels contractes i la destrucció d'ocupació acumulada, veritat com un temple que no invalida les que esgrimeixen tots els altres. Els números de l'atur, com el paper, ho aguanten gairebé tot.

Mentides, veritats, estadístiques i eleccions en potència. Tot s'hi val, en ciència (l'estadística reclama també aquest estatus), com va escriure Paul Feyerabend, el teòric de l'anarquisme epistemològic (Contra el mètode continua sent tan clàssic com el seu contrari, El discurs del mètode, del gran René Descartes). I totes les vies valdran per assegurar com sigui les places (electorals) o arrabassar-les a l'adversari. Totes, incloent-hi les bones (o menys males)



PAU i DAVID
Per: David González
LA VANGUARDIA, 23/12/2014

Em perdonareu l'autocita, però aquí mateix vaig escriure el 18 de novembre ("Abans que arribi Iglesias"): "Mas intenta ara reacumular forces, llista unitària de tot el sobiranisme i control del tempo polític, en la perspectiva d'unes plebiscitàries 'ara o mai', al mateix terreny que juga Podem: el de la ciutadania que vol obrir el cadenat del 78 sense enganxar-s'hi els dits. Jugar aquí suposa també avançar-se a la possibilitat que Podem aglutini el rupturisme no sobiranista a Catalunya. Seria un combat de què pot dependre gairebé tot". Doncs bé, Iglesias va arribar el setè dia a Catalunya, però, en comptes de relaxar-se, va envestir contra totes les castes de l'indret (a més de l'habitual). Totes? Bé, no, només algunes: la "casta" d'Artur Mas i la "casta" dels que se li abracen, com la de David Fernàndez, el dirigent de la CUP i malgrat tot "amic" (m'ho va dir Iglesias en una trobada amb la premsa catalana a Estrasburg). L'odi - "el seu odi és el nostre somriure", lema del debut del líder de Podem al molt olímpic poliesportiu de la Vall d'Hebron, amb Pasqual Maragall a les primeres files- casa malament amb les abraçades com la que van dispensar-se en ple 9-N Mas i Fernàndez. "Malament podríem fer la independència si el president de Catalunya no es pot abraçar amb David Fernàndez", ens comentava el president Mas l'altre dia.

Va ser la promesa única d'Iglesias als catalans i catalanes: "Jo no m'abraçaré mai ni amb Rajoy ni amb Mas". Com sigui que Fernàndez es va sentir al·ludit, li va replicar: "Una abraçada sincera i sencera" i la graderia tuitaire va ser un clam en suport del "nostre David" (que, per cert va aprofitar per desitjar a tothom un bon solstici d'hivern) davant l'assetjament "del seu Pablo". Després Iglesias va fer com que es disculpava, però ahir va tornar a la càrrega: "No es construeix la sobirania arribant a acords amb Mas" o "contestant les seves preguntes en un plebiscit". "Hem de fer fora la casta i això és totalment incompatible amb Artur Mas". És a dir, no deixis que un David Fernàndez sortint de la barricada t'espatlli la línia d'atac.

Iglesias té perfectament clar qui és el seu rival a Catalunya però fa trampa: el preocupen menys els comptes a Andorra que la "revolució" de Mas, l'aposta del líder de la "casta" catalana per trencar l'statu quo territorial espanyol que ell defensa. Per què, si no, els aplaudiments a Pablo d'una certa esquerra i una certa dreta exquisida davant l'aparició, per fi, d'una bandera per poder-s'hi agafar-se en el desert de terceres vies i naufragis diversos davant la qüestió catalana? No deu ser que torna allò d'antes roja en morat republicà/comuner? No sorprèn, per això, que amb aquest banderot, a Iglesias li sobrin tots els altres. Espanyolisme intel·ligent gairebé inèdit aquí des dels temps de Felipe (ai, Miquel Iceta!). Alicia Sánchez-Camacho n'ha pres bona nota, la qual cosa certifica que no només el sobiranisme està inquiet. I més encara si la "casta" té poc a témer: al capdavall, Iglesias, com qualsevol, només vol vots.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada