divendres, 23 de gener de 2015

DE PLEBISCIT EN PLEBISCIT


Per: David González

LA VANGUARDIA 20/01/2015
(Versió revisada i ampliada)


ERNEST RENAN va encunyar el 1882 en una conferència a la Sorbona, "Què és una nació?", la que continua sent la més famosa de les definicions d'un terme sempre polièdirc i controvertit: "L'existència d'una nació (perdoneu aquesta metàfora) és un plebiscit de cada dia". L'intel·lectual francès, nascut a la Bretanya, tenia al cap les sempre disputades Alsàcia i Lorena, terres de cultura germànica històricament vinculades a França però ocupades per Prússia després de la guerra del 1870, la reintegració de les quals demanava amb l'argument que una nació és, sobretot, una voluntat de present, fins i tot per sobre d'una llengua, una cultura o un passat comú. La nació: el plebiscit quotidià.

Perdoneu l'excursió a la França vuitcentista, però tot això m'ha passat pel cap arran de la famosa discussió sobre el caràcter plebiscitari o no legalment inexistent, com ha dit Rajoy, políticament per veure, de les eleccions catalanes del 27 de setembre. Un plebiscit, pronunciar-se sobre una qüestió d'interès general a favor o en contra amb urnes pel mig, no és necessàriament un acte antidemocràtic. Una altra cosa és que passi per reduccionista o antipluralista -es vota sí o no-, però aquesta condició deu més a la persistència del pensament o la racionalitat binària: les dicotomies ment-cos, sexe-gènere, natura-cultura, civilització-barbàrie... sobre els quals bastim cada dia la nostra manera de pensar i d'actuar que no pas a una altra cosa. Una elecció plebiscitària, en una democràcia, és una decisió lliure. Les autonòmiques plebiscitàries que va proposar Mas rebutjades per ERC i tots els altres, els de Junqueras per la por a ser abduïts en la llista unitària del president, i la resta perquè els alineava al pla més antipàtic -el del no-, eren un recurs audaç i imaginatiu, a més de legal i democràtic, per saber què volen ser de grans els catalans.


De fet, Mas no va inventar res de nou. La majoria d'eleccions es convoquen en clau plebiscitària. Vet aquí Iglesias plantejant un plebiscit entre ell o Rajoy. O el president del Govern central i del PP demanant el vot per "continuar millorant" o "desfer camí". Fins i tot el socialista Sánchez s'hi apunta quan, en el seu particular combat amb Iglesias, suggereix que la ciutadania d'esquerres decideixi entre reforma o caos. La mateixa lògica anima l'avançament electoral a Andalusia anunciat ahir per passiva per la presidenta Susana Díaz, l'endemà que el de Podem es plantés a Sevilla. Per no parlar de les municipals, on es decideix si l'alcalde o alcaldessa en qüestió -o l'hereu o hereva polític- ha de continuar o no. Què van ser les eleccions de Felipe del 82 o les de la majoria absoluta d'Aznar el 2000 si no unes plebiscitàries no declarades? Que potser tota la transició no va ser un plebiscit entre 'reforma' i 'reforma'?



L'ESCOLA D'ATENAS. RAFAEL SANZIO. (fragment) 
Tornant al present, les eleccions gregues d'aquest diumenge, 25 de gener, marquen la pauta de l'any plebiscitari: l'Europa de Merkel i la troica o l'Europa dels ciutadans lliures? L'equilibri entre política i economia o la victòria final de l'ultracapitalisme depredador abans que definitivament el Big Data agafi les regnes sobre el projecte humà -si és que encara se'n pot parlar, de projecte humà-. Tsipras-Iglesias o Samaras-Rajoy?. Podem -i una mica tots nosaltres- se la juga avui al plebiscit grec. Si Syriza no s'imposa, les opcions d'Iglesias per a les legislatives espanyoles, quedaran tocades; i, si, com es preveu, s'imposa, el que faci o deixi de fer Tsipras, tant si tira endavant el seu projecte de redignificació social i nacional com si s'acaba plegant a Brussel·les i Berlín, pot determinar decisivament el futur de Podem com a alternativa 

(De plebiscit en plebiscit -pel que s'està veient, a tot arreu menys aquí, segons s'entesten alguns- Junqueras ha declarat a 'El País' que si ell fos espanyol a les generals votaria Podem. Ves per on, potser fins i tot els 'espanyols' de Catalunya li faran cas).


Més articles de David González a:
http://www.lavanguardia.com/20110502/54147885957/gonzalez-david.html

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada