dimecres, 27 de juny de 2012

NACIÓ EN MAL ESTAT

Per: David González

La Vanguardia, 26/06/2012


LA GENT N'ESTÀ TIPA, de la crisi, però tant o més ho està que se'n parli tothora sense que es dibuixi cap sortida raonable. I fatiga molt que davant els silencis governamentals, o la inintel.ligibilitat dels discursos oficials, l'únic recurs per entendre què ens passa sigui escoltar el diagnòstic de l'equip mèdic habitual de les tertúlies mediàtiques: ara el periodista de capçalera -que ha de saber de tot però difícilment arriba a saber-ne prou, d'alguna cosa-, ara l'expert en economia, certament doctorat en baralles amb l'expert o el periodista del costat. En tot cas, periodistes i experts abocats a omplir els silencis de la política. El buit explicatiu que pretén dissimular els cràters immensos oberts per la improvisació enmig del Shambhala dels mercats.

De camí cap al cinquè any des de l'inici de la crisi, hi ha un cansament de tot plegat, i un malestar en la ciutadania espantada, silenciós però cada cop més profund. Les causes no només cal cercar-les en el què de la crisi, la crisi considerada objectivament en els efectes concrets. És també el com, la manera com l'abordem en l'espai públic el que fa créixer el desassossec, l'angoixa: tothom parla (parlem) de crisi, però ningú no la resol. I és així com el factor incertesa es multiplica exponencialment amb efectes paralitzadors.

Espanya, amb Zapatero i amb Rajoy, el Continuador, ha entrat en un nou segle d'or de contorsionisme i distorsió del llenguatge. En l'apoteosi barroca de l'eufemisme, malgrat que som en l'era del tuit, la crisi fins i tot fa suspendre debats del "estado de la nación". Rajoy deu haver considerat que ja està tot (mal) dit. Visca la democràcia virtual! Com evidencia la successió de dilluns negres a què assistim, Espanya és una nació en mal estat -com aquell amor del hit etern de Soft Cell- però la veritat, sorprèn que ho estigui tant. És cert que no és la primera vegada que se suspèn el debat, però no sembla el més idoni en uns temps en què parlar i confrontar idees -no confondre amb ocurrències- és possiblement l'única via (racional) que ens queda. Alerta perquè es comença suspenent debats quan més convé de fer-los allà on més toca fer-los i s'acaba tancant parlaments perquè els polítics no fan falta, o se'ls colonitza amb espècies d'alta toxicitat per a la salut democràtica de qualsevol.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada