EL GRAN ESTANY XINÈS

Per: David González

La Vanguardia, 19/06/12

Postal de Pequín a Nimes (França), 1908

Fa cinc segles, la flota descomunal de l'almirall Zheng He va arribar fins al canal de Moçambic, prop de l'extrem sud de l'Àfrica, la porta meridional de l'Atlàntic, però va girar cua altre cop cap a l'Índic, el gran estany xinès. Si Zheng hagués continuat viatge, Colom hauria fet tard i a Buenos Aires parlarien mandarí. La Xina del segle XV estava en condicions d'esdevenir la primera potència global, però una decisió política va canviar les prioritats i el rumb de la història. En la mateixa època, portuguesos i castellans, i anglesos i francesos, després de segles d'enclaustrament, van seguir la derrota contrària i van posar proa cap a l'Atlàntic, Amèrica, la circumval·lació del món. Europa, una península insignificant en l'extrem occidental de l'Àsia, va quedar situada al centre del novíssim mapa. El 1492, el primer viatge de Colom enllaçava les dues grans xarxes de comerç i intercanvi del món antic, dit a la manera eurocèntrica, l'est i l'oest; dos mons escindits físicament, biològicament i mentalment durant dos-cents milions d'anys. El 1989, el dia que va caure el mur de Berlín, els xinesos no van voler repetir la història de Zheng He. I mentre Fukuyama proclamava el final de la història i el triomf definitiu del capitalisme, ells decidien escriure nous capítols amb una mixtura peculiar de dictadura del proletariat -versió maoista- i capitalisme dickensià tecnològicament actualitzat amb l'Àfrica i part d'Amèrica com el seu Far West particular.

A mig matí d'ahir, la majoria de les portades dels diaris havien caducat. La prima de risc espanyola es passejava de nou per l'estratosfera. El respir de les eleccions gregues va durar ben poc. Què ens està passant? Per què Grècia decideix quedar-se a l'euro i els mercats fan com si sentissin ploure? Obama ha decidit enviar el gruix de la US Navy al Pacífic perquè el centre del món s'ha desplaçat; podria ser que hipotequéssim el Partenó a Pequín. És el món, tot ell, que pot esdevenir ara el nou gran estany xinès i ens hi haurem d'acostumar. El neoliberalisme rampant de finals del XX, almenys en la seva versió atlàntica, va confondre el fracàs sistèmic i l'ensorrada de l'URSS amb el final de la història humana. Potser que reconegui ara que la història no va acabar el 1989 o es resigni a escriure en xinès el penúltim capítol.