dijous, 3 de novembre de 2011

VOTEU-ME, O NO, EN REALITAT, TAMPOC CAL; BÉ, O SÍ


Per: David González

DEIA JOAN FUSTER que “la política, sinó te la fas, te la fan”; a Zapatero, que mai es penedirà prou de no haver fet aquelles dues tardes d’economia que li va aconsellar Jordi Sevilla, la política (i l’harakiri) li van fer Merkel i Sarkozy quan ja no hi havia més remei, i a Merkel i a Sarkozy –i a Obama-, la política els hi fan els mercats; ironies de la història, el referèndum de Papandreu –jo també vull/volia votar- és el cant del cigne de la polis europea, en el país que va inventar la política fa 25 segles. Per què no poden decidir els grecs si hipotequen o no hipotequen el Partenó? L'aventura eurodemocràtica de Papandreu ha durat tres dies; però el mal ja està fet. Mai com ara s'ha evidenciat la magnitud del dèficit de legitimitat de l'artefacte europeu. Drama. Comèdia. Tragèdia. Sobre l'escena grega arrenca la campanya de les generals del 20-N. El programa de Rajoy? La política econòmica de Rajoy? Les diferències entre el programa electoral de Rajoy i Rubalcaba, o de Duran; o de Lara, o de Bosch? 

Els mercats, que no fan política sinó una altra cosa, també li faran la política a Rajoy. I ve de lluny; Marx (Karl) –és l’economia, estúpids!; proletaris del món…- també va fer tard: els Fugger, aquells banquers del segle XVI també li feien la política als emperadors del Sacre Imperi, i, atenció, també van fer fallida amb ells. La hisenda dels Àustries hispànics al XVII –d’aquí el 1.640, don Gregorio, no s’equivoqui- era ja més tòxica que el deute sobirà sud-europeu de principis del XXI. Ni amb la plata de Potosí n’hi havia prou per pagar tanta Invencible i tanta campanya de Flandes. Però els mercats, que sempre s’han mogut en una lògica global inassolible per la política –ara se n’adóna l’altermundialisme llegint Kant i arxivant Marx; ep, a poc a poc-, van continuar fent la política; els mercats n’aprenen més ràpid, a fer-la i a desfer-la. Ara també li faran a Rajoy. Ve Rajoy amb la lliçó apresa. I d’aquí el programa (?) de punt únic: “El canvi no ho resoldrà tot, però sense el canvi no es podrà resoldre res”. Rajoyisme: “Voteu-me, o no; en realitat, tampoc cal; bé, o sí”.




Política i economia. Economia i política. Què se’n va fer, de la política? I de l’economia? L’Europa dels últims 500 anys és la primera història del món global i es la història d’una obsessió per equilibrar la tensió entre dues forces heraclitianes, la política i l’economia. L’Estat del benestar, un sistema de contenció social ideat a l’Alemanya bismarckiana, possiblement va aconseguir el miracle cap als anys 50 del segle passat, al preu de morir d’èxit. Per aquí plora ara, la criatura. “Els problemes polítics fonamentals de la Revolució Industrial han estat solventats: els treballadors han arribat a la ciutadania social i política; els conservadors han acceptat l’estat del benestar i l’esquerra democràtica ha reconegut que un increment del poder global de l’Estat comporta més riscos per a la llibertat que solucions per als problemes econòmics”. Ho va escriure el 1.963 S. M. Lipset. Érem a la fi de les ideologies. Arribava la postpolítica, sense fer soroll; no se la sentia, en la banda sonora de les platges de Califòrnia; tampoc a les de Nha Trang. La postpolítica jubilava la política, i quan el fong atòmic va desactivar la càrrega mortífera de la nació, i de l’Estat (tenim capacitat nuclear per destruir el món sencer 1.000 vegades, se’n recorden?) l’Economia semblava esdevenir, definitivament, el Déu de la modernitat; el que potser no vam (pre)veure és que, com Moby Dick i el capità Ahab, la mort de la política també va ser la de l’economia. “Feliz Navidad. La Guerra ha terminado” (ho deia John Lennon en una paret; a finals dels anys setanta veia aquesta pintada cada dia quan baixava del barri a l’escola)

El Mur va caure per a tothom, tampoc ho vam voler (pre)veure. I a principis del segle XXI, l’acceleració del final de la política fulmina les bases de l’economia en tant que sistema racional de producció i reproducció de béns necessaris. De produir i vendre i administrar béns (i viure i morir per ells sobre la terra calcinada) hem passat a comprar i vendre i imaginar fum (en l’asèptic parquet del mercat de futurs). El buit de la política i l’economia l’han ocupat la galàxia internet –stevejobisme: ombra llunyana del paradigma kantià de la xarxa moral universal; l’última utopia del segle XX, llavor o melanconia de la pròxima?- i els mercats, que mai van deixar de ser-hi. Governaran els mercats, amb Rajoy –aquí, ara ve Rajoy- com amb Zapatero.  Mentrestant, si més no.

PD: LA CHONI DELS CATARRES I EL NENG DE CASTEFA
Seguirà, esclar la representació. La campanya electoral engega a Castelldefels. Rajoy és el primer candidat a la presidència del govern espanyol que celebra el ritual del primer cartell a Catalunya i fora de Madrid. Què votarà la choni dels Catarres? El 1.996, 15 anys després del 23-F, Aznar portava per primer cop la dreta espanyola al poder en democràcia després de patir un atemptat d’ETA. Rajoy hi arribarà, 30 anys després del 23-F, i després que ETA ha declarat la fi de la “lluita armada”. Aznar va arribar en plena ensorrada del felipìsme, del PSOE del "paro, el despilfarro y corrupción"; 100 años de honradez sepultats pel juanguerrisme i el roldanisme. Crisi econòmica, el final de festa del 92, però, sobretot, de legitimitat moral de l'esquerra espanyola. Rajoy arriba enmig d'una crisi sistèmica quasi global, financera, econòmica i política, amb versió local en la gran ressaca del totxo, d'incertíssima sortida. Aznar, en minoria, va bregar amb el PSOE de la “dolça derrota”. Rajoy, amb la millor marca electoral del PP (l'enquesta del CIS li dóna més de 190 escons), ballarà amb el PSOE de la “pitjor derrota”. I Duran? I Chacón? Què votarà la choni dels Catarres? Què votarà el Neng de Castefa? El PP sense fronteres. Catalunya sense fronteres. La nació? L’Estat?

(Versió ampliada del post publicat al blog "Fem un reset", La Vanguardia. com, 03/XI/2011)


Referències:
Enquesta Preelectoral CIS Eleccions generals 20-N


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada