divendres, 25 de novembre de 2011

CINC LECTURES DEL 20-N CATALÀ

PSC: grup propi o candidatura pròpia?
Comencem pel perdedor. La trompada de Chacón, amb la pèrdua d’11 diputats i 772.000 vots, no només suposa cedir la primera plaça a CiU per primer cop en unes generals, sinó que situa el PSC per sota dels mínims històrics –les generals del 1977- i de la mitjana estatal dels socialistes, amb un 27,78% dels vots (el PSOE, en conjunt, 28,73%). La paradoxa és que Chacón va aconseguir el 2008 la millor marca electoral del PSC en unes generals: 1. 689.000 vots i 25 diputats que van donar la segona victòria curta a Zapatero. Per això fa més mal la patacada. Els beneficiats de la sagnia són tots els partits rivals i l’abstenció. És una incògnita si “la niña de Felipe” –com ella mateixa es va definir el 2008- podrà aspirar encara al lideratge del socialisme espanyol, objectiu quasi confés de la seva (més que erràtica) campanya electoral. Paradoxalment, el fet que per primera vegada el PSC no hagi estat electoralment immune a la debacle del PSOE, consolida –o almenys no disminueix- les opcions de Chacón en la cursa pel lideratge del socialisme espanyol. El PSC, electoralment, és ara més PSOE que mai perquè també perd les eleccions generals. De retruc, això pot incidir en el desenvolupament de l’incert congrés que celebrarà el PSC d’aquí a pocs dies per triar el nou líder orgànic -quatre candidats ara com ara; i els Blackberry’s, on paren en aquesta hora decisiva?-. La qüestió és si el PSC delega ad eternum en el PSOE la seva política espanyola o n’assumeix el control fins a les últimes conseqüències. El debat del grup propi amaga un altre: el de la candidatura pròpia en tots els comicis, també a les generals. Una candidatura pròpia que gairebé automàticament situaria el PSOE com a segona força al mapa espanyol. Acceptaria Espanya que la governés el segon partit en coalició amb el PSC? Espanya o el PSC, aquest és el dilema.

CiU: el factor Mas
En vigílies de la campanya, Duran i el CEO –els socialistes i alguna premsa farien bé de mirar-se les enquestes d’un politòleg de la solvència d’Argelaguet- eren els únics convençuts que CiU podria guanyar per primer cop les eleccions general a Catalunya. Quan va començar la campanya, però, a Duran li van tremolar les cames, no per la possibilitat de no fer el cim, sinó per l’eventualitat que el tercer en disputa, el PP, li trenqués la corda. Però Duran, sempre hàbil, fins i tot en els moments més complicats, tenia un as a la màniga: el president Mas, com evidenciaven explícitament els cartells electorals. L’oferta no era Duran, era Duran i Mas i l’efecte del tàndem ha estat demolidor. El crèdit de Mas –malgrat les insinuacions de noves retallades en plena campanya; queda clar que dir la veritat i tota davant els electors també suma- i, òbviament, la magnitud del desastre socialista, han catapultat Duran a la històrica primera posició. 16 diputats són 2 més que els del PSC i 6 més que els obtinguts el 2008 per CiU, amb 273.000 vots més. I encara que no són el millor resultat de CiU (entre el 1986 i el 1996 la coalició es va moure en registres d’entre 18 i 16), Duran ha tancat el cercle de tres victòries consecutives, a les catalanes, les municipals i les generals. Amb Mas, Duran i Trias –a qui també ha beneficiat l’efecte Mas- CiU ha deixat de ser un partit que només guanyava les eleccions al Parlament. La diferencialitat catalana en les generals ja no la garanteix el PSC (guanyés o no el PSOE): és gràcies a CiU que Catalunya no és blava com tota la pell de brau, amb la segona excepció del racó basc. Políticament, Catalunya és “més nació” des de diumenge passat gràcies a Duran, el menys sobiranista dels líders de CiU. Ergo gràcies també al factor Mas i el pacte fiscal.

PP: el factor Duran
El PP de Catalunya, liderat a les eleccions pel veterà rajoyista Jorge Fernández Díaz, consolida la tendència a l’alça: aconsegueix 713.000 vots (100.000 més) i incrementa de 8 a 11 els seus diputats. Certament, els temps de l’anomalia, del forat negre català del PP, queden cada cop més lluny. Però no del tot. Jorge Fernández ha fet curt. El 2000, Josep Piqué va aconseguir 12 diputats i José María Aznar, 183. Fernández Díaz ha aportat ara 11 a la majoria absoluta ampliada de Rajoy, 186. Per tant, l’absolutíssima no ho és tant –i menys en els temps que corren; no perdem de vista el cas Papandreu-. Els populars catalans han patit el factor Duran. El candidat de CiU, malgrat l’episodi dels andalusos al bar, ha aconseguit frenar el transvassament d’antics votants del PSC als rengles dels populars a l’entorn metropolità de Barcelona, que va arribar al clímax en les passades municipals, i ha retingut part del vot exsocialista que va aconseguir Mas en les eleccions al Parlament. La conseqüència és que el vot català anti-PP ha estat ara capitalitzat per CiU, que, de retruc, ha retallat les expectatives que les enquestes atorgaven als populars a Catalunya. La majoria dels sondejos vaticinaven un empat CiU-PP, fins i tot amb aventatge en vots per a Fernández Díaz. Quan una part del centre-esquerra, la ideològicament més pragmàtica –o més emprenyada- opta per la “dreta” prefereix la de casa; fins i tot si es tracta d’algú tant de “dretes” com Duran. D’altra banda, queda clar que, malgrat els pactes en l’àmbit municipal, a Catalunya no (co)mana el PP. Oi, president Mas?

ERC: brot (brotet) verd
La nova direcció d’ERC, encapçalada per Oriol Junqueras, i amb Alfred Bosch com a nou candidat a les generals, pot reivindicar el primer brot verd electoral des de les històriques generals de 2004, en què Josep-Lluís Carod-Rovira, expulsat del primer tripartit després de l’excursió a Perpinyà per no comprometre els llavors incerts interessos electorals de Zapatero, va assolir la millor marca electoral de la història del partit: 638.000 vots i 8 diputats a les Corts espanyoles. Un cop confirmat pels pèls el diputat de Girona, Bosch ha aconseguit salvar els tres escons obtinguts per Joan Ridao el 2008, tot i que ha perdut 42.000 vots. Als anteriors comicis, Ridao només va mantenir 3 dels 8 diputats aconseguits per Carod-Rovira i en va perdre 340.000. El to entre naïf i antipolític de Bosch, encara que sobradament independentista, l’ha pogut beneficiat; també, si bé menys, l’“amenaça” del tsunami del PP. La del 20-N és una petita victòria moral per a ERC que permet agafar aire a la nova direcció: no és cap secret que els republicans s’hi jugaven la supervivència. Però a més, marca una (tímida) inflexió: Bosch ha sumat 37.000 paperetes més que Joan Puigcercós a les eleccions al Parlament. Gairebé coincideixen, però, amb el resultats que cvan tenir els reagrupats de Joan Carretero (40.000 vots), que a les generals han anat coalitzats amb ERC. No és per tirar coets i són molts els dubtes sobre la solidesa real de l’ERC post-Carod/Puigcercós; però sembla que les parets del casal republicà aguantaran el llarg hivern i al pati hi ha un brot (brotet) verd.


ICV: un partit del sistema
El nou candidat d’ICV i acreditat exlíder del sindicat CC.OO, Joan Coscubiela, ha multiplicat per 3 els diputats ecosocialistes al Congrés (partia d’un únic representant). Amb 278.000 vots, suma 96.000 paperetes a les obtingudes el 2008, 81.000 de les quals a Barcelona. És un resultat, però, agredolç, perquè assenyala els límits de la clàssica agitació d’esquerres (en puritat, socialdemòcrata) contra les retallades “de la dreta”, eix de la campanya de Coscubiela. ICV tenia la seva gran oportunitat en un clima de malestar social creixent per la crisi, i específicament de malestar de l’esquerra electoral amb els socialistes, però només ha “pescat” 1 de cada 8 vots perduts pel PSC. Això no obstant, hi ha una segona lectura més inquietant: ICV tampoc ha sigut port electoral de destí dels indignats, que, com en tot l’Estat, han optat per l’abstenció (3,48% més que el 2008), el vot nul (55.000 sufragis, 19.900 el 2008), blanc (63.000, uns 5.000 més) o bé candidatures com Escons en Blanc (50.800 vots), UPyD (39.000, xifra que supera en 6.000 paperetes l’obtinguda per separat el 2008 per la UPyD i C’s) o el Partit Pirata (21.000 vots). Per als indignats, ICV –com també la IU de Cayo Lara- és un partit del sistema.


ENLLAÇ:
RESULTATS PROVISIONALS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada