dilluns, 5 de setembre de 2011

ELS ÚLTIMS DE LA CONSTITUCIÓ


Per: David González

ELS EFECTES ECONÒMICS DE la reforma exprès de la Constitució: a banda del copet a l’esquena de Merkel, malgrat la descafeïnadíssima versió spanish del dèficit zero (veure post anterior), els mercats han fet com si sentissin ploure. Aquest dilluns de reentrée la prima de risc espanyola tornava a situar-se per sobre dels 340 punts mentre l’Ibex baixava un 4,69% enmig d’una nova ensorrada general que els experts bursàtils vinculaven als advertiments de Lagarde, la flamant directora de l’FMI, sobre una nova recessió global. Que Déu ens agafi confessats, que deien els antics.

A Catalunya, continua l’estripada general de vestidures a compte del consens constitucional trencat. El consens constitucional no ha saltat pels aires ni pel pacte “nacional” PSOEPP o PPPSOE, ni perquè els diputats de CiU no s’hi van sumar, ni perquè els d’ERC, ICV, IU i alguns altres van donar el cop de porta a la votació; tampoc, perquè, Ernest Maragall ho ha escrit, el PSC (la força política catalana amb més diputats a Madrid, que sí que va votar la reforma) sigui cada cop més “prescindible”. El consens constitucional no ha saltat pels aires perquè simplement mai no va existir i com raonava Parmènides fa 25 segles, el que no és no pot ser (i, a més, és impossible).

Mentre que a Catalunya es parla de consens constitucional trencat, a Madrid no se’n parla de res més que de partits “nacionales” i d’acords “nacionales”, els que s’han fet i els que (insinua Rajoy, Rubalcaba pren nota) els que vindran: això és el que importa i el que els importa. Com deia aquell eslogan electoral de l’AP de l’ara enretirat Manuel Fraga: España, lo único importante. Altra cosa és que volguem –o, des d’aquí, haguem volgut fer veure- el contrari; que, en determinades conjuntures (els pactes dels partits “nacionales” amb els nacionalistes de CiU i PNB, però també ERC), les apel·lacions al consens,  a l’esperit constitucional o a l’Espanya plural hagin servit de coartada al beneficiari de torn (el PSOE o el PP en minoria) per justificar la “pèrfida” aliança parlamentària amb catalans o bascos davant l’hostilitat, alimentada prèviament per les cúpules polítiques que han votat, dels electorats respectius. Uns electors, la immensa majoria dels quals no assumeix més pluralitat que la que se’n deriva del contrast entre el blanc i el negre.
Quants intel·lectuals o personalitats demòcrates o progressistes de l’Espanya castellana van sortir a defensar l’Estatut sentenciat pel TC? El Tribunal no només va trinxar l’Estatut. En realitat, la sentència no només va ser un cop constitucional contra l’Estatut; també va ser un autocop, consentit, i aplaudit per les elits polítiques, funcionarials, econòmiques, culturals i mediàtiques, però també per la immensa majoria de la ciutadania rasa, contra el tan masegat esperit del 78. L’Espanya constitucional es va fer l’haraquiri amb la sentència del TC com les Corts franquistes van liquidar el règim: amb les seves pròpies eines. Per això mateix fins i tot s’atreveix, interlocutòries dels tribunals en mà, a intentar esbotzar la convivència a Catalunya qüestionant la immersió, clau de volta de la condició lingüísticament plural de les generacions de catalans escolaritzades des dels anys 80. Tan poc temps fa que podem estudiar en català? em preguntava la meva filla de 15 anys.
Altra cosa és que aquí sí que ens l’hem cregut, el relat del consens constitucional i la pluralitat. I que n’hem fet, en línia amb la tradició històrica del catalanisme, l’alternativa catalana per construir una (nova) Espanya nacionalment habitable per Catalunya. Aquí l’hem practicat, el consens constitucional, tant cap enfora, com, sobretot, cap a dins. Consens constitucional: respecte a la pluralitat en totes les seves expressions, pràctica del diàleg com a mètode per resoldre els conflictes, priorització de la convivència i la cohesió social, que també vol dir cultural i lingüística, protecció efectiva del dret a discrepar i sotmetiment escrupolós a les lleis i a la regla de la majoria… Integració de la diferència contra l’exclusió de qui no parla o pensa com jo. Paradoxa: els catalanistes (i algun postcomunista espanyol) han quedat com els últims de la Constitució, els últims dels consens del 78, potser perquè, fins ara, no han pogut ser res més que “constitucionals”. L’últim de tots, que tanqui el llum.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada