Per: David González
Tots els candidats o eventuals candidats a succeir José Montilla de seguida s'han posat d'acord en una cosa: el grup, el grup parlamentari a Madrid, (sempre) pot esperar. Que ho defensi Iceta no sorprèn; és prou més innovador que ho subscrigui Ros, el líder "catalanista" més ben posicionat (se suposa) per assumir el lideratge. El pronunciament de l'alcalde de Lleida, un dels pocs supervivents de la patacada de les municipals (les males llengües diuen que era el candidat més "convergent" al seu municipi) indica dues coses: a) que la independència fraternal del PSC respecte del PSOE no pot ser, i a més és improbable, i b) que Ros ja ha baixat de La Paeria. O sigui, que ha tastat el pa que s'hi dóna, entre les bases que ara mateix actuen al PSC. Tot el PSC sap que el PSOE no trigaria ni dos minuts a constituir-se com a tal a Catalunya així que Nicaragua trenqués la relació federal (confederal de dret, unitària de fet) que manté des del 1.978 amb el partit germà. Com tampoc trigarien ni dos minuts a canviar de partit, si calgués, alguns dels alcaldes principals i pesos pesants del socialisme català que encara tenen majories absolutes, o gairebé, i no precisament a les Terres de Ponent. Ho van deixar clar el 2004 amb les telefonades que van rebre de Ferraz, durant la primera crisi del tripartit, la de l'excursió de Carod a Perpinyà. A més, recuperar el grup propi no implicaria que el PSC pogués fer president d'Espanya un candidat del PP, com sí que ho pot fer CiU. Un país ben estrany, aquest: el grau de sobirania real dels seus partits és proporcional a la llibertat de tracte amb el partit espanyol més antisobiranista.
Tots els candidats o eventuals candidats a succeir José Montilla de seguida s'han posat d'acord en una cosa: el grup, el grup parlamentari a Madrid, (sempre) pot esperar. Que ho defensi Iceta no sorprèn; és prou més innovador que ho subscrigui Ros, el líder "catalanista" més ben posicionat (se suposa) per assumir el lideratge. El pronunciament de l'alcalde de Lleida, un dels pocs supervivents de la patacada de les municipals (les males llengües diuen que era el candidat més "convergent" al seu municipi) indica dues coses: a) que la independència fraternal del PSC respecte del PSOE no pot ser, i a més és improbable, i b) que Ros ja ha baixat de La Paeria. O sigui, que ha tastat el pa que s'hi dóna, entre les bases que ara mateix actuen al PSC. Tot el PSC sap que el PSOE no trigaria ni dos minuts a constituir-se com a tal a Catalunya així que Nicaragua trenqués la relació federal (confederal de dret, unitària de fet) que manté des del 1.978 amb el partit germà. Com tampoc trigarien ni dos minuts a canviar de partit, si calgués, alguns dels alcaldes principals i pesos pesants del socialisme català que encara tenen majories absolutes, o gairebé, i no precisament a les Terres de Ponent. Ho van deixar clar el 2004 amb les telefonades que van rebre de Ferraz, durant la primera crisi del tripartit, la de l'excursió de Carod a Perpinyà. A més, recuperar el grup propi no implicaria que el PSC pogués fer president d'Espanya un candidat del PP, com sí que ho pot fer CiU. Un país ben estrany, aquest: el grau de sobirania real dels seus partits és proporcional a la llibertat de tracte amb el partit espanyol més antisobiranista.
Sembla, doncs, que queda resolta la primera incògnita del congrés incògnita del PSC en la millor tradició montillista (i obiolista): el grup propi no és prioritari, passem a una altra cosa, com ara els acords, i l'armistici, amb CiU (llei òmnibus). Enmig de la desorientació postmontillista, s'imposa la lògica Nadal/Ros de l'entesa (prudencial) amb el masisme: no fos cas que el PP aconseguís a Catalunya alguna cosa més que l'alcaldia de Badalona -per rellevant que sigui- i la vicepresidència primera de la Diputació. El PSC no pot cedir la centralitat al PP com va cedir al PSOE el grup propi a Madrid. Ros, en una segona intervenció, ha fixat l'ordre de prioritats: recuperar el centre i tenir veu pròpia al Congrés, "si pot ser" amb grup propi.
La teoria: la CiU postpujolista radicalitzada cediria el centre al PP. La realitat: el PSC postmontillista, sense haver-se mogut d'on era -potser per això-, podria ser desplaçat del mig camp pel PP. Vet aquí el canvi: de la pugna sobiranista CiU-ERC al combat de federals i unionistes per la segona plaça al pòdium de la centralitat. Potser també perquè a la fira de la postpolítica, a la Catalunya anacional, belenista (de Belén Esteban) i poligonera, el tren de la bruixa del PP ja no espanta les chonis , les princeses de barri. Un divan per al PSC? O un tomb pel polígon?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada