dimecres, 8 de juny de 2011

ELS ALTRES INDIGNATS

Per: David González

Durant els 30 segles de civilització de l’antic Egipte no consta cap revolta popular contra el faraó. Sí que hi va haver una multitud de conjures i conciliàbuls de palau, els quals, reals o imaginats, han alimentat una literatura abundant. Però (gairebé) tots els faraons van morir al llit. De fet, mai no morien, perquè eren una encarnació de la divinitat: simplement tornaven a l’eternitat. Ningú no es rebel·lava contra el déu vivent senzillament perquè garantia l’ordre còsmic: el Nil creixia quan havia de créixer, les riberes s’inundaven, i els camps florien. En l’espera, es construïen les piràmides. Així havia estat des dels temps primordials i així continuaria sent en l’etern retorn.

El faraó proporcionava el nivell de seguretat ontològica necessària per donar un sentit a la vida i omplir l’estómac. Però, com va observar Heràclit, tot canvia: van venir els perses, després els grecs alexandrins i els romans. I Ramsès ja no hi era. La seguretat es va esvair com s’esvaeix en els nostres temps la que proporciona el model de l’Estat de benestar: la que s’assenta en la tríada vida laboral estable, protecció social i jubilació. La fàbrica, el metge i la pensió, i el parc sufragat amb dècades de religiosa contribució a l’erari públic, com els egipcis complimentaven el faraó treballant a les piràmides durant l’avinguda del Nil. El parc al qual, en massa barris de les nostres ciutats, es fa difícil d’accedir perquè ara pertany a uns altres. Les cues del metge de la Seguretat Social que s’han fet massa llargues fins i tot per a qui té tot el temps del món.

Catalunya i Espanya, que es van incorporar tard al model de benestar, reben ara les conseqüències de l’erosió, accelerades per la crisi global. La baula més feble dels beneficiaris del sistema, els antics treballadors industrials que constituïen les bases electorals de la socialdemocràcia, deserten dels partits de referència quan el barri s’omple de perses, de grecs alexandrins i de nous romans que han vingut per quedar-s’hi. El seu parc ja no és el seu parc. I el faraó, l’Estat, l’alcalde, el partit de tota la vida, no només no els va avisar sinó que, massa sovint, fa com si sentís ploure.

Tot això opera en un marc referencial en què una bona part de l’anomenada esquerra, i sobretot l’especialitzada a repartir carnets de progressisme, sacralitza l’Altre i, en la pràctica, demonitza l’Un, a qui, en el fons, fa culpable del desastre global com aquells predicadors que, després de cordar-se els pantalons, cridaven el món a penedir-se dels seus (irredimibles) pecats. La dita esquerra que obvia que l’alteritat no és exclusiva –ni diferencial– ni de l’altre ni de l’un. Tots som l’altre d’algú i tots som radicalment diferents. I és això el que ens fa iguals i el que ha de fonamentar l’extensió de drets i deures universals en totes direccions.

No és nou el que li ha passat al PSC –com a altres partits del centreesquerra o de l’esquerra europeus–; en les eleccions municipals a Badalona o a Mataró, dos municipis grans on el transvasament de vots d’antics electors socialistes al PP més extrem, o a l’explícitament xenòfoba PxC, és més evident. I sagnant. Moltes persones de bona fe es pregunten com pot ser que l’odi reculli desenes de milers de vots. En les situacions de risc, quan la política no hi és ni se l’espera, l’estómac substitueix el cervell. I es truca –i se’l vota– al gendarme: és la manera de fer visible el que la política, presonera de manuals gastats i reduccionismes estèrils, s’entesta a no voler veure. Són els altres indignats.

Albiol serà alcalde de Badalona no perquè CiU es voti a si mateixa, sinó perquè el PSC, el partit que ha governat els últims 32 anys, també en coalició amb CiU, ha mirat cap a l’altra banda quan els veïns s’han vist amb l’aigua al coll. O, sota l’estricta vigilància de la puresa multiculturalista, se’ls ha posat sota sospita refregant-los per la cara que ells també van ser emigrants: o sigui, que també van ser suportats per algú quan van arribar a Catalunya. Ara mateix se’ls considera gairebé nans mentals per haver comès el pecat de votar el PP. És cert: la majoria no han cursat un postgrau en multiculturalisme o en resolució de conflictes a Xinjiang Uigur; se’ls ha girat massa feina, ara que s’havien (pre)jubilat amb el pis pastera del veí de dalt o la discoteca del de la porta del costat.

L’esquerra intransigent que clama al carrer per establir cordons sanitaris que no ha sabut teixir a les urnes, es nega a asseure’s amb CiU en un govern de concentració perquè és de dretes: vegeu l’actitud d’ICV en el cas de Badalona. I l’esquerra centrada, o sigui el PSC, que acusa CiU d’ordir una ofensiva thatcheriana contra el benestar que no ha sabut gestionar, tanca la porta a tot pacte perquè prefereix llançar Mas als braços del PP. L’equació és de manual: si s’entén amb el PP, CiU tornarà a estavellar-se i un nou tripartit serà possible. Però flaqueja en una variable bàsica: molts antics obrers, i molts dels seus fills, que no veuen el faraó per enlloc, han perdut la por al PP. I fins i tot a la versió més hardcore, tant si s’anomena Albiol com Anglada.

Un antic alcalde de Mataró, socialista, els anomenava “els vesinos”, així, amb s de Sevilla. I en algun moment de finals dels anys 90 del segle passat, els vesinos van començar a votar el PP. Eren els mateixos vesinos de les majories absolutíssimes de la Catalunya socialista als quals es demana ara que siguin multiculturals quan durant dècades, i a benefici del més pur clientelisme electoral, s’ha maldat per mantenir-los en el gueto ludicoidentitari d’El Jaroteo i les Ferias de Abril, autèntics murs contra el risc de contagi d’una catalanitat –l’alteritat més propera– políticament sospitosa. “Vamos a Mataró”, deien encara els anys noranta alguns veïns de Cerdanyola o de Cirera quan anaven al centre històric d’aquesta ciutat.

Els socialistes haurien de pujar als barris que consideraven un vedat electoral reservat. Però no és només una qüestió de proximitat. Cal pensar noves polítiques de convivència prescindint dels dictats del fonamentalisme bonista. Un essencialisme administrat en dosis altes per una (presumpta) esquerra que viu de marcar línies vermelles als altres per salvar-se els púlpits. Els púlpits des d’on contempla confortablement instal·lada com creix el Nil, vull dir la marea blava. La marea blava que fertilitza els camps –els barris– del populisme. De fet, és una manera de fer tan vella com les piràmides: se’n diu “com més malament va, millor”; i, com se sap, de les coses que van malament rarament en surt res de bo.

(Publicat a La Vanguardia blogs el 8/06/2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada