dimarts, 11 de novembre de 2014

9-N, TRES ARTICLES


RELACIONS DE FORCES

La Vanguardia 9/11/2014

AFIRMAVA ahir Mariano Rajoy que es digui com es digui el que s’està fent avui a Catalunya –el que s’està fent si el temps i l’autoritat, sobretot l’autoritat, no ho impedeixen– no tindrà cap “efecte”. Pel que sembla, el president de tots els espanyols, catalans inclosos, farà com si sentís ploure a Pontevedra. I, tot i això, la pregunta, per recurrent, hi continua sent, tan impertèrrita com l’inquilí de la Moncloa: per què ha calgut posar-se en guàrdia fins a l’últim moment davant el que, a parer del cap de l’Executiu espanyol, no servirà per a res?, què han vingut a fer, doncs, aquests “observadors internacionals”?, per quins set sous la Fiscalia es va posar ahir a investigar la cessió de locals públics per fer el que s’està fent avui a Catalunya?

Deia Michel Foucault en una conversa amb Bernard Henri-Lévy que on hi ha poder hi ha resistència i que el poder és a tot arreu. És a dir, no es tracta tant del model de poder proposat pel dret (llei, prohibició, institució) ni el de la continuació de la guerra per altres mitjans (una bonica metàfora) com d’avaluar les relacions de forces. I, com que la resistència és coextensiva al poder, el poder no ens enganxa mai (del tot): se’n pot modificar el domini en condicions determinades i segons una estratègia precisa.

A la Catalunya i l’Espanya del 9 de novembre del 2014 hi ha dos polítics que, potser sense saber-ho, són foucaultians fins al moll de l’os: un és Artur Mas i l’altre és Pablo Iglesias. El diagnòstic de les condicions i l’estratègia de resistència desplegada per l’un i per l’altre davant el poder els uneix. Per al primer, el poder que encarna l’Estat espanyol davant l’anomenat desafiament català; per al segon, el poder que compareix en aquesta casta que l’administra, tot i que Iglesias –en aquest punt es bifurquen els camins– també hi inclou els polítics de CiU com Mas.

Relacions de forces. Contra el que sosté o ha de sostenir Rajoy –la política és abans de tot simulacre–, el primer efecte de la noconsulta reinventada per Mas com a procés participatiu és que se celebri. En el 9-N opera un no-pacte, fruit d’una lectura correcta de les relacions de forces en un marc democràtic la sostenibilitat del qual depèn de la seva pròpia capacitat d’adaptació. Ni l’Estat espanyol es podia permetre abocar-se a l’abisme d’una intervenció policial davant unes urnes de cartró, ni Mas té vocació de suïcida. La resta haurà estat un ajust dolorós del sistema que, com Déu, escriu recte amb línies tortes. Es participa: es vota però no es vota perquè això és un noreferèndum i una no-consulta, com ha establert el Tribunal Constitucional mitjançant dues suspensions preventives, però a la vegada amb prou marge per poder-se fer en absència de sentència ferma que ho impedeixi. Visca la lògica fuzzy (difusa)!

El segon efecte d’això d’avui és que demà comença (o continua) el no-diàleg. Mas reactivarà davant Rajoy el principi de resistència: acceptarà abordar les 23 prioritats que va portar a la Moncloa per pilotar el mentrestant, o sigui, el dia a dia, però mantindrà la demanda d’un “referèndum definitiu” només encaixable mitjançant una reforma constitucional o un acord a l’escocesa. En aquest mentrestant poden tenir un paper (pressupostos i pròrroga de la legislatura un any més) el PSC de Miquel Iceta i potser el PP d’Alicia Sánchez-Camacho.

Sobre la no-negociació pivotarà el tercer efecte del que avui passa a Catalunya: l’inici d’una no-campanya electoral en què els que han llegit malament la relació de forces parteixen amb desavantatge. Oriol Junqueras s’haurà de decidir entre optar per una independència declarativa sense capacitat efectiva d’obtenir cap reconeixement o reacomodar-se al full de ruta foucaultià que a Catalunya i a Espanya, a Espanya i a Catalunya, marquen Artur Mas i Pablo Iglesias. Es tracta de calibrar les relacions de forces després de les municipals i just abans de les generals que se celebraran el 2015.//


IES PERE RIBOT, VILASSAR DE MAR, 9/11/2014 



EL FUTUR HA TORNAT

La Vanguardia 10/11/2014

AHIR es complien 25 anys de la caiguda del mur de Berlín. Per als de la meva generació, aquesta data marcava un començament, un futur. “Una Alemanya” va titular un diari a cinc columnes (als virtuosos del Twitter els queda molt per aprendre del vell periodisme imprès). Però poc després ens vam fer a la idea –Tiananmen, Iugoslàvia– que potser el futur, el que van somiar els nostres pares, havia deixat de ser el que era en el mateix moment que es va encarnar. Tot començava a ser present. Totes les certeses s’esfondraven. Tot s’accelerava. Llavors vam aprendre a conviure amb la incertesa, amb la complexitat: l’11 de setembre del 2001, el nou segle, ho va certificar. Intuíem que anàvem per davant, a pesar de tot, del que ha vingut després. Doncs bé, el que va succeir ahir a Catalunya torna a interpel·larnos: continuem sense saber si el futur podrà ser el que havíem imaginat, però pot ser que la porta s’hagi entreobert.

Alguna cosa es va regenerar ahir a les urnes de cartró que es van omplir de vots a Catalunya, per força simulats. Dos milions llargs de vots. Em pregunto quants més hauria sumat una votació en una consulta normal amb tots els col·legis electorals oberts com en qualsevol elecció convencional i sense cap amenaça d’intervenció judicial o policial pel mig. Ho subratllo: sense amenaça d’intervenció contra el que no va ser més que un procediment d’exercici dels molt afortunadament constitucionals drets d’expressió i opinió. Algú haurà de començar a preguntar-se des d’avui quina necessitat hi havia d’activar tota la maquinària de l’Estat contra l’exercici massiu de civilitat que es va tornar a viure ahir a Catalunya. I sens dubte, i ho sento per la història, això d’ahir no va ser ni el 6 d’octubre del 1934 ni tampoc el gener del 1939.

El resultat del 9-N ens interpel·la a tots: els del sí-sí, els del sí-no i als del no. I als que van preferir no participar-hi per una raó o una altra i totes legítimes. Esclar que sí. Els que van minimitzar, van menystenir, van menysprear, van ridiculitzar, van caricaturitzar i, malgrat tot, van combatre el 9-N per terra, mar i aire, amb l’amenaça de totes les violències legals a l’abast, i els que s’han deixat portar per l’exercici d’una infinitat de violències verbals fins ahir mateix –les físiques, per fortuna, com aquesta puntada de peu a una urna a Girona que es comenta per si sola, van ser gairebé inexistents– haurien de prendre’n bona nota. Adoninse’n d’una vegada: les persones que van anar ahir als centres de votació, per força simulats, no són idiotes manipulats, són ciutadans. Si sincerament els preocupa el futur de Catalunya, preocupació que compartim molts, sisplau, no es confonguin: amb tot el respecte als morts, des de Pau Casals al Guti i totes les persones anònimes que van defensar en el passat la democràcia en aquest racó d’Europa, ahir es va votar pels vius, per obrir futurs, no per tancar res ni tornar a l’edat mitjana. Els fets ho proven.

Jo vaig votar per J.M., executiu d’una multinacional que fa molts mesos que treballa de valent perquè els seus veïns poguessin tenir l’oportunitat d’acostar-se a aquesta urna. I vaig votar per M.S., periodista, que no va perdre mai el somriure davant les dificultats més que evidents perquè allò d’ahir tirés endavant. I vaig votar per I.M., un jubilat vingut a Catalunya d’aquesta Espanya tan estimada per ell com inclement amb el futur i que va marcar un no com una casa de pagès a la papereta.

La independència? És lògic que a molts catalans i a molts espanyols els preocupi aquesta hipòtesi. Esclar que sí. Però fins i tot el significat de les paraules està patint una mutació profunda. També la percepció del terme “frontera” heretat del món d’ahir. Els murs, diu el filòsof Daniel Innerarity, poc sospitós de res (‘Un mundo de todos y de nadie’), són més barreres que fronteres. “La frontera, en canvi –assenyala el pensador basc–, no és només alguna cosa que divideix i separa; també permet el reconeixement i la trobada amb l’altre; és més líquida que sòlida, un lloc de pas, de transacció econòmica i d’intercanvi. Davant la nostàlgia per l’ordre perdut que clama pels límits crispats i les barreres d’exclusió, la reivindicació d’una frontera que comuniqui, demarqui, equilibri i limiti pot ser una estratègia raonable per a transformar aquests espais de xoc, tancament i sobirania en zones poroses de contacte i comunicació”. Penseu en l’infame mur de Melilla i en la frontera franco-alemanya, oberta per a tothom. Els murs ens tanquen, les fronteres obren portes.

Avui serà un altre dia. Però ahir, a Catalunya es va votar pels vius, i amb ells va tornar el futur.//














FES COM SI FOS LA PRIMERA VEGADA

La Vanguardia 11/11/2014


COM succeeix l’endemà de qualsevol elecció amb urnes pel mig, el sol torna a sortir per a tothom i les calculadores es posen a treure fum. Encara que el procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya no era ni un referèndum, ni una consulta, ni pel que sembla res de res, els efectes couen. D’entrada, una certa sensació de perplexitat general. Potser perquè el 9-N visualitza amb rotunditat el que ve. Davant la força del performatiu, del simulacre, del fes com si (com si demà s’anés a declarar la independència i diguin el que diguin Rajoy, el Tribunal Constitucional o el sursum corda) n’hi ha molts que encara es freguen els ulls. El fes com si (com si plogués, res, això de Catalunya són unos hilillos de democràcia) és un vell principi, encara que poc admès per motius obvis. I, tot i això, vertebra el que es diu la nova política. Si més no, permet interpretar per què existeixen partits virtuals, que encara no han nascut i que ja aspiren a repartir-se els ministeris. I referèndums i consultes que no eren ni referèndums ni consultes però poden posar-ho tot potes enlaire.

El fes com si, ben executat, pot convertir-se en veritat, en realitat fàctica: en vots dipositats en una urna, encara que sigui de cartró. A saber: 2.305.290 paperetes diumenge a Catalunya, amb menys d’una quarta part dels col·legis electorals oberts d’una elecció convencional i en el punt de mira de la justícia. Compte amb les calculadores: aquests 2.305.290 vots són l’equivalent al 62,6% dels catalans que van passar per les urnes reals en les últimes eleccions al Parlament, les celebrades el 2012, que van ser 3.678.867. O sigui, dos de cada tres van fer com si tornessin a votar diumenge. Això no és metafísica, són dades objectivables. Vet aquí per què n’hi ha que al mateix temps que rebutgen la validesa del resultat l’escruten amb avidesa: el sí-sí, es diu (1.861.753 vots) és inferior a l’últim còmput real dels partits del dret a decidir (CiU, ERC, ICV, CUP i SI el 2012: 2.147.361 vots). Però es tracta dels partits del dret a decidir, no només dels partits independentistes. Per això, a més de Mas, Junqueras o Fernàndez, també van passar per l’urna del sí Duran Lleida i Herrera. Per la qual cosa s’entén que tots els sís (el sí-sí, el sí-no, i el sí-blanc) sumin 2.116.401 paperetes.

Altressí, crida poderosament l’atenció, i d’aquí també la desesperació que recorre alguns despatxos, que 104.772 catalans hagin optat per marcar el no, ras i curt, en exercici del mateix dret a decidir, no reconegut, que assisteix tots els altres. O que gairebé un 20% s’hagi situat en opcions diferents del sí-sí. Sense que tot plegat signifiqui que els catalans se n’anessin a dormir diumenge com a espanyols i ahir es despertessin independents. Com hem dit abans, només van votar sí-sí 1.861.753 i encara que n’haguessin estat més, tampoc. Si bé també aquesta xifra multiplica per tres en dos anys l’independentisme explícit, les 671.397 paperetes d’ERC, la CUP i SI, de les eleccions del 2012.

Que com queda Mas? Bàsicament tots els altres tenen un problema: quan 2,3 milions de ciutadans secunden aquesta consulta alternativa en què ningú no creia, Junqueras i Herrera inclosos, així com una part de la direcció de l’ANC, tots els altres tenen un problema. Amb l’excepció de la CUP: la llarguíssima abraçada del president de la Generalitat a David Fernàndez explica moltes coses. Com ara, la diferència entre el sentit d’Estat i l’acceleració sense sentit dels temps i de les coses que tenalla ERC.

La porcellana de la unitat política sobiranista es va fer miques, però la unitat civil, com Mas va saber interpretar i es va veure diumenge, continuava sent de ciment armat. Iceta s’ho veia venir. I Sánchez-Camacho es va quedar esperant l’autoritat competent, fiscal, per descomptat. En fi, s’entén que torni a Mas actuar com si fos la primera vegada. // David González 


RESULTATS DEL PROCÉS PARTICIPATIU 2014

http://www.participa2014.cat/

ESTUDI DE DADES DE LA VOTACIÓ (GESOP)

http://gesop.net/images/pdf/ca/BREUS%20DE%20DADES/22.%20BreuDades_9NProcesParticipatiu.pdf






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada