dimecres, 24 de juliol de 2013

LA SOBIRANIA I LA LOTERIA





Per: David González

Com quedaria el negoci de l'actual loteria espanyola en una Catalunya independent? Perquè, a veure: si la Pepita ha jugat tota la vida a la grossa de Nadal ho hauria de deixar de fer si Catalunya esdevé un Estat sobirà? Doncs bé, la resposta és que "no hi hauria gaires canvis". "Els catalans podran continuar participant en aquells sortejos de l'Estat espanyol que vulguin (el joc en línia ho facilitaria si es tanquessin les administracions de Loteries i Apostes de l'Estat que hi ha a Catalunya)". Potser la resposta els semblarà un punt ingènua, però el cert és que, pensant-ho dues vegades, costa d'imaginar que Espanya renunciés als ingressos tributaris que li proporciona la venda de loteria a Catalunya, un territori on cada ciutadà ha gastat en dècims de 55 a 60 euros de mitjana en els dos últims sortejos de Nadal. Fa molts anys que la loteria és també un negoci global. La qual cosa fa que no sigui incompatible ser australià de Canberra i continuar tenint fe en els nens de San Ildefonso.

La del futur de la Loteria nacional és una de les 80 qüestions plantejades al llibre Claus sobre la independència de Catalunya, pensat i editat per 14 entitats agrupades a la plataforma El Clauer (hi podeu accedir també en línia: http://www.elclauer.cat/). Per descomptat, el treball –editat també en anglès i potser convindria una versió en castellà– aborda assumptes molt més transcendentals:  “Què passarà amb les propietats catalanes que es tinguin a Espanya quan es creï un Estat català?”; “Una Catalunya independent tindrà accés als mercats internacionals per finançar-se si es queda part del deute espanyol?”: des de “Què passarà amb els dipòsits bancaris quan Catalunya sigui un Estat independent?” o bé “L’Estat català disposarà d’una Seguretat Social pròpia i viable que pagui pensions i prestacions d’atur?”. I així, el text posa damunt la taula una pila de dubtes en forma d'interrogant –una pregunta és sempre un dubte en el camí incert d'aproximar-se a una veritat– i igual nombre de respostes ­–sense pretendre tampoc que siguin definitives–. M’ha semblat rellevant aquesta iniciativa perquè, amb independència del resultats assolits, en tot cas oberts a les aportacions de tothom qui vulgui millorar-los, contrasta i molt amb la manca de debat seriós i, sobretot, sense por, que massa vegades envolta la qüestió del denominat procés sobiranista català.

Tothom en parla, del procés: de la cadena humana, de la consulta, de què farà o deixarà de fer Madrid... Però, paradoxalment, hi ha una certa tendència tant a evitar preguntes incòmodes com a donar per òbvies presumptes respostes, tant per part dels que s'oposen a la independència com dels que hi donen suport, els del no i els del sí. Benvingudes siguin doncs (totes) les preguntes, imprescindibles per trobar (algunes) respostes.


(Versió ampliada de l’article publicat a La Vanguardia el 22/07/2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada