dimecres, 12 de desembre de 2012

UN NOBEL A CELEBRAR?

Per: David González

OSLO, la capital d'un país de l'Europa nòrdica, Noruega, però no soci de la Unió –dues vegades ho ha rebutjat en referèndum-, va ser dilluns passat l'escenari de la festa del Nobel europeu. Els tres presidents comunitaris, Van Rompuy (president del Consell), Durão Barroso (de la Comissió) i Schulz (del Parlament) van recollir el Nobel que reconeix la contribució de la UE a la causa de la pau. És cert: l’experiència de la unitat europea, amb totes les seves llums i ombres, ha configurat un espai de seguretat i de progrés en un continent històricament esguerrat pel conflicte. D'aquí que totes les mirades es dirigissin a la cancellera alemanya Angela Merkel i al president francès, François Hollande, les dues estrelles rutilants de l'elegant vetllada. La viabilitat d’Europa com a idea i com a projecte, i la seva seguretat, depenen d'ells més que de ningú, perquè va ser la rivalitat de segles entre els seus països, malgrat el comú parentiu en l'imperi de Carlemany, la que va sembrar de mort els camps d'Europa i de mig món. 

L'enhorabona i aplaudiments. Però faríem curt si no admetéssim que aquest és un Nobel estrany. Un Nobel que s'ha d'acceptar amb prudència i humilitat, i, sobretot, molta crítica i autocrítica, herència il·lustrada a recuperar amb urgència en uns temps de silencis –massa silencis– que demanen respostes.  Aquest llegat i aquesta voluntat d'esmena és la que va inspirar justament Alfred Nobel. Penedit d'haver inventat la dinamita, el químic, enginyer i industrial suec, al final de la seva vida, va decidir dedicar la seva fortuna a finançar el premi que porta el seu nom. El Nobel de la Pau a la UE és, per a molts que som europeistes, un Nobel prescindible. En certa manera, no ens el mereixem, almenys no ens el mereixem encara. Europa ha de purgar encara molts errors, Europa s'ha infligit i ha infligit massa dolor als altres per celebrar-se tant d'hora. Una Europa que avui, possiblement en el pitjor moment des de la seva creació, fa 60 anys, s'està revelant dramàticament incapaç de renovar el seu propi somni. La seguretat de les persones i dels pobles, avui més que mai, ha de ser entesa també com a seguretat econòmica i cultural i d'exercici ple dels drets democràtics, tant els individuals com els col·lectius. Europa ha de renovar el pacte, el contracte social o de ciutadania que la va constituir, fruit de segles de fracassos en la recerca d’un consens, un denominador comú més enllà de credos ideològics, religiosos o nacionals, sobre els mínims de la dignitat humana. Uns mínims que no poden perdre la vocació d’esdevenir universals. Aquest és un altre llegat de la Il·lustració que convindria reactivar amb urgència en aquests temps de tot s’hi val. I és aquí on massa sovint, com ens ensenya l’experiència tràgica del segle XX, Europa s’ha ensenyat i ha ensenyat al món la pitjor cara d’ella mateixa, ignorant el seu propi llegat d’esperança.

No podem celebrar una Europa que condemna molts europeus a no poder celebrar res. No podem celebrar una Europa que no té un govern triat pels seus ciutadans. No podem celebrar una Europa on no sabem del cert si podrem ser com som. Per això, als que pensem que Europa és necessària, ens dol celebrar, amb el cor, aquest Nobel a Europa.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121211/54356255895/un-nobel-a-celebrar-david-gonzalez.html
(Versió ampliada i revisada de l’article publicat a La Vanguardia l’11/12/2012)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada