dimarts, 27 de març de 2012

L'ARISTÒTIL DE TERRASSA

Per: David González
Publicat a La Vanguardia, 27/03/12

La tan fonamental i tan idealitzada polis grega excloïa les dones de la ciutadania, aquesta ciutadania democràtica, directa i deliberativa que els indignats pretenen ressuscitar a cop de tuit i eslògan a la plaça postmoderna -però com diantre trobarem veritats si les hem destruït totes!-. També en quedaven exclosos els nens, els metecs -els estrangers- i, per descomptat, els esclaus, que n'eren un munt: total, que per ser ciutadà calia ser home i atenès major d'edat. Ras i curt: en l'Atenes prístina de fa 2.500 anys, en el bressol de la civilització occidental, les dones eren considerades sempiternes menors d'edat. El seu lloc i funció era el gineceu, la penombra de la llar i la cura dels fills. Quan sortien al carrer s'ocultaven sota els vels per guardar-se de la mirada del veí. Només algunes -hetaires com Aspàsia, companya que no esposa oficial de Pèricles (ella era de Milet)- podien viure relativament al marge de la norma social. I sí, a Esparta l'espartana, la igualitària ciutat rival d'Atenes, les dones s'exercitaven físicament com els homes i fins i tot podien aprendre música i poesia... per portar al món homes més forts. La màxima glòria que se'ls reservava era la de rebre el fill mort en combat. Tot això em ve al cap a propòsit de l'imam de Terrassa ("sens dubte la dona ha nascut d'una costella torta"), aquest Aristòtil ("la dona és un ésser inferior, un home deforme o un home al revés"); aquest sant Tomàs, aquest Kant o aquest Nietzsche primari que ensenya com (mal)tractar la dona perquè la pallissa surta el efecto sin que se note el cuidado . No va ser en la banlieue egarenca: va ser en la biologització de la desigualtat de gènere, en l'atribució cultural d'una presumpta inferioritat natural a la dona, on es va coure el sermó de l'imam i tants d'altres. I això és un universal concret a l'Alcorà, a la Bíblia i a l'Encyclopédie , i, per descomptat, en tots els integrismes universalistes, l'islàmic, el cristià o el laic. Així que caldrà combatre'l amb un altre universal: el del respecte a la integritat física i psíquica de la persona. Diuen els postmoderns que aquest és un (hipòcrita) motlle cultural europeu. Però no se m'ocorre cap altra via que la que també va començar a l'Atenes clàssica. Sense ella, només queda el sempre reduccionista "aquí, no Aristòtil".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada