dijous, 29 de desembre de 2011

2011

   

L’ANY QUE VAM ENTERRAR LA POLÍTICA sota les ruïnes de l’economia. L’any de la traïció dels polítics (de veritat ens els crèiem, els polítics?). L’any de l’arribada dels retalladors. El final de la gran festa (de veritat, que s’estava celebrant una festa?) L’any que el gran germà Mercat ens va vendre per tres rals i un euro. L’any que Europa va hipotecar el Partenó. L’any que vam descobrir que la veritat tampoc estava fora de la caverna. Prohibit preguntar: l’any de les places plenes sense respostes. L’any que un tal Zapatero es va escolar pel forat de la història. L’any que un senyor de Pontevedra es va fumar un puro a La Moncloa. L’any que el rei d’Espanya va fer de sogre, pare, jutge i auditor. L’any que el govern dels millors es va equivocar amb les nòmines. L’any que vam tenir por de no poder retirar els diners del banc; l’any que vam esbroncar la noia del banc; l’any que vam tractar el director del banc com un indesitjable perquè tot era una gran mentida (i ens l’havíem cregut, i sabíem que era una gran mentida). L’any que tenir una feina era un privilegi que no podíem celebrar: l’any que ens van ferir mirades fredes com punyals perquè teníem una feina. L’any que no podíem celebrar premis, i també alguns somnis realitzats, per algunes coses (mitjanament) ben fetes en què havíem pogut participar. L’any que miràvem els  nens, els nostres fills, i no parlàvem de futur, i sepultàvem el futur però els Sex Pistols ja no ens feien ni puta gràcia. L’any que no vam deixar de pensar en la nostra quota part del desastre, personal i intransferible. L’any que vam saber que necessitem antropòlegs (i filòsofs, i historiadors, i artistes, i escriptors) que ens expliquin amb urgència un altre cop qui som, d’on coi hem vingut i cap on diantre anem si és que anem enlloc. L’any que vam pensar que una cosa és un titular i una altra de ben diferent un tuitular; i que tothom fem tuitulars però cada cop són menys els que fan titulars i menys encara titulars interessants. L’any que ens vam fer més vells i molt dubtosament més savis (de fet, com deia Erasme, de savis sempre n’hi ha hagut ben pocs: a Grècia només eren set). L’any que Amy Winehouse se’n va anar d’un mal trago i Déu li va comprar un Ipad a Steve Jobs. L’any que tu no vas perdre el somriure.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada