dimecres, 30 de gener de 2013

VIATGE ALS LLIMBS

Per: David González
La Vanguardia 29/01/2013


S.STEINBERG, "Autogeografia" (1966) 

Algunes ments lúcides -que, sortosament, haver-n'hi encara n'hi ha- assenyalen que a Catalunya se li obren dos camins: un és l'avanç cap a un escenari de ruptura amb Espanya (l'anomenada independència a Europa, sense que estigui molt clar el paper que hi pugui jugar Europa en això i com l'hi pugui afectar) i l'altre és l'avanç cap a una reconfiguració més o menys (con)federal de l'Estat autonòmic que, òbviament, implicaria la renegociació del pacte constitucional. Si el primer camí és per a molts més que incert -i fins i tot perillós- succeeix que el segon, paradoxalment, ni tan sols no és. Mentre les elits polítiques i econòmiques centrals no assumeixin el caràcter inevitablement consensual i, a la fi, provisional, del que anomenen "unitat nacional" -com ha fet Cameron en el cas d'Escòcia- tot intent de forçar aquest moviment des de les anomenades perifèries nacionals, i fins i tot des del mateix centre, mitjançant els canals juridicopolítics establerts es veurà condemnat al fracàs. Serveixin com a exemple l'Estatut del 2006, l'últim projecte que va reunir gairebé totes les forces polítiques i socials del catalanisme, i fins i tot la reforma federalitzadora de la Constitució que suggereix ara el PSOE amb una mà, mentre amb l'altra dissuadeix el PSC d'incorporar-se al nou consens sobiranista sota l'amenaça d'obrir casa pròpia a Catalunya, o sigui, de ser ell qui al final s'emancipi.

Houston, tenim dos problemes. Un aquí i un altre allà. A Catalunya s'ha formulat una proposta inviable en el marc legal vigent i existent i a Espanya s'ha optat per posar-li al marc no un cascavell sinó un cap nuclear. El primer mena inevitablement a la creença que només eludint el marc legal vigent i existent se superarà la inviabilitat d'eludir el marc vigent i existent. I el segon de cap manera garanteix que, al final -la història ens prevé- no es trenqui el marc, com es va trencar el càntir a la font. Si la contraoferta és que tot continuï igual (pel cap alt, algunes mans de vernís antihumitat per maquillar l'edifici), difícilment el sobiranisme o catalanisme postautonòmic accedirà a parar el rellotge per replantejar-se el viatge. Mentrestant, i malgrat que tot grinyola i fins i tot la vaixella tremola, no hi ha xoc de trens: a tot estirar, viatge als llimbs.

Versión en castellano: 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada