dijous, 17 de gener de 2013

REALITAT i DECLARACIÓ

Per. David González
La Vanguardia 15/01/2013





EL DEBAT polític i mediàtic català pateix sovint d’una visió performativa de les coses que tendeix a esgotar-se en ella mateixa tan bon punt la realitat ensenya les dents. Una part de l’esperit secular de país derrotat que arrosseguem es cova en aquest joc voluntarista. D’acord amb la praxi performativista, allò que afirma un polític o allò que sosté l’editorial d’un diari o es proclama en un Parlament necessàriament és, passa o ha de passar, senzillament perquè és dit, escrit o proclamat. Així, fet el gest, només queda el gest i el que pretén ser un plantejament transformador de la realitat esdevé un veritable mannà per perpetuar la realitat inercial que precisament es vol modificar.

El biaix performativista va viciar el procés del frustrat Estatut del 2006 i amenaça ara l’arrencada parlamentària del procés de transició nacional comandat per CiU i ERC. Per més que CiU i ERC sumin 71 diputats o en puguin afegir a la declaració sobiranista del Parlament 16 més, els d’ICV i la CUP –i, fins i tot els 20 del PSC–, Catalunya continuarà sent en el minut següent un subjecte polític amb la mateixa sobirania limitada que té ara com a comunitat autònoma. Agradi o no, és el no-efecte que tindrà la resolució. M’estalvio de plantejar el que tindria l’aprovació de la proposta inicial de CiU i ERC a favor de fer efectiu per la via directa “l'Estat propi en el marc europeu”. Amb bon criteri, totes dues forces han decidit revisar el plantejament per tal d’ampliar el consens sobre el dret a decidir. Principi que com més es restringeixi a la independència menys operatiu serà. Una cosa és que Catalunya assoleixi el dret a poder decidir ser un Estat i una altra votar que ho sigui o no. Per això, el dret a decidir ser un Estat pot aplegar ara com ara i com a màxim 74 diputats (CiU, ERC i CUP), mentre que el dret a decidir no condicionat en pot rebre el suport d’almenys 83 (CiU, PSC i ICV).

Com va escriure Gadamer, “qui no reconeix la seva dependència i es creu lliure, sense ser-ho, és incapaç de trencar les cadenes”. En aquests temps fuzzy –borrosos, indefinits, emboirats– cal filar molt prim quan toca distingir aparença i realitat, no fos cas que ens penséssim que anem bé per anar a Sants i al final ens llevéssim a Torrelodones.

Versión en castellano: 
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20130115/54360867490/realidad-y-declaracion-david-gonzalez.html



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada