dimarts, 22 de maig de 2012

CIUTADÀ ESPANTAT

Per: David González
La Vanguardia, 23/05/2012

SEMPRE ES FA DIFÍCIL de preveure què passarà demà. L'empirisme anglès del XVIII, amb el gran Hume, ens va ensenyar que tot és relatiu: podria ser que demà no sortís el sol. És la força del costum el que ens fa pensar que això no serà així, i així és com anem vivint, però, segons aquell filòsof, no podem tenir la plena certesa que així sigui perquè mai podrem demostrar-ho al cent per cent. Les observacions de Hume -que poden semblar una ocurrència o fins i tot una pura bajanada especulativa per passar l'estona- em semblen recomanables per a aquests temps que corren. No descartin res, però alerta: també podria ser que el sol continués sortint.

Factoria Oxford Engines, 1957-58 / PASALAVIDA.ORG
Una cosa és que vostè hagi perdut la feina o no n'hagi trobat encara, i una altra és que mai més pugui recuperar-la o accedir-hi. Una cosa és que Catalunya no obtingui el pacte fiscal -o qualsevol projecte que democràticament es plantegi- i l'altra que, com li va dir el president Mas a Josep Cuní a 8 TV, ens hàgim de quedar de braços plegats si ens tanquen la porta pels nassos. Una cosa és que el senyor Krugman confongui Espanya amb l'Argentina i l'altra és que això sigui demà un corralito . Una cosa és que alguns veiessin en el Facebook l'avantguarda de la fratria universal i l'altra és que ara descobreixin que treballen de franc -i amb il.lusió- per al senyor Zuckerberg (felicitats per la boda); o per al senyor Bono, el d'U2, no l'altre, propietari del 2% de les accions d'una companyia que val en borsa 80.000 milions de dòlars. Marx (Karl) en diria ultraalienació (virtual).

En un any hem passat de ser ciutadans indignats a ciutadans espantats. Però convindria que el càlcul de possibilitats les inclogui totes, el càlcul dels polítics, dels empresaris, dels comunicadors, però també el de vostè i jo. Perquè és així com ha avançat aquest racó de món els últims 50 anys de (suposada) sobrecàrrega de felicitat en què si no ho teníem tot pagat, com aquells catalans de Francesc Pujols, poc hi faltava. En tot cas, qui pensi que malgrat tot no hem avançat menteix. Per això va sortir molta gent a les places, més lúcidament indignada o menys, ara fa un any: perquè no volem perdre aquest tros de món mitjanament habitable en què ens ha tocat viure per molt que ens l'hàgim hipotecat per uns quants anys. Fins i tot la nit en què totes les vaques són negres podria sortir el sol.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada