L'(IM)POSSIBLE ÉS EL QUE PASSA

L'impossible és el que passa. Això va dir Jacques Derrida, pare del deconstruccionisme, i se m'acut que la sentència casa bé amb el moment. L'impossible és el contrari del previsible: el previsible és que a Barcelona guanyi Xavier Trias, de manera treballosa, i que revalidi l'alcaldia de manera provisional. D'aquí uns mesos es veurà, potser després de les eleccions catalanes del 27-S (sempre que els presidents Mas i Rajoy mantinguin el calendari, que, es diu, torna a trontollar), si el candidat de CiU articula el tripartit Casa Gran amb el PSC i ERC que Ada Colau, o sigui, l'alcaldessa "(im)possible", assenyala amb el dit. Té la seva gràcia que Iniciativa, aparentment diluïda a la llista de BComú, avali aquesta denúncia de pacte precuinat després d'haver governat amb socialistes i republicans tants anys a l'Ajuntament i la Generalitat.

Com també té la seva gràcia que Trias -i atenció, Alberto Fernández- xiulin quan se'ls pregunta si a Barcelona ha de ser alcalde el candidat de la llista més votada. Aquesta és una llarga tradició, m'expliquen els que en saben, encara que també és veritat que fins ara no s'han produït combinatòries que permetessin el contrari. Aquests silencis remeten a la possibilitat que una "(im)possible" victòria justa de Colau no es tradueixi en la consecució de l'alcaldia. O que, Trias, encara que quedi segon, continuï d'alcalde. I, sens dubte, al revés: que Colau aconsegueixi l'alcaldia, encara que la seva llista no sigui la més votada. Un altre (im)possible que podria passar si el PSC i ERC, i potser la CUP, completessin la suma.

'LEÓN COME GAMBA'

Podria permetre's Barcelona que qui lideri l'opció més votada no obtingui l'alcaldia? Podria permetre's Trias mantenir l'alcaldia si no arriba primer però suma amb una "coalició de perdedors", com qualificava el seu partit els tripartits de Maragall i Montilla? Podria permetre's el republicà Bosch fer alcaldessa Colau, podent decantar-se per Trias, si la llista més votada és finalment la de BComú? Pot el bloc sobiranista fer-se l'harakiri a la capital del "futur" Estat o República catalana?

Tot això pot semblar (im)possible però, per això precisament, potser passa. L'horitzó immediat continua sent molt volàtil, hi ha massa electors indecisos i en l'únic que coincideixen totes les enquestes i observadors és que el 24-M obrirà un escenari inèdit d'hiperfragmentació política. Així que, sobretot, molta calma. Però com es va veure en el cas de les eleccions catalanes del 2003 i el 2006, es trien parlaments, ajuntaments, que, al seu torn, trien presidents i alcaldes. Aquesta no és una democràcia presidencialista. Que ningú no es confongui.

Per: David González

La Vanguardia 19/05/2015