dimecres, 17 d’octubre de 2012

ANORÈXIA PATRIÒTICA




Per: David González
La Vanguardia 16/10/2012

Diu el refrany castellà que “de raza le viene al galgo”. Llebrer (o coniller), el ministre José Ignacio Wert fa molt temps que espanyolitza la gent, no només els escolars catalans. El títol d'aquesta columna reprodueix el d'un article publicat el 2001 a El País pel prestigiós sociòleg on ja advocava per insuflar aire patriòtic a l'alacaiguda selecció espanyola de futbol, aleshores més fúcsia diluït que passió roja, perquè fes anar els peus amb més traça. Va ser després d'una "derrota ominosa" -deia Wert- en un amistós davant la Pèrfida Albió, vull dir l'Anglaterra pulcra. Ha passat una dècada, i potser fent mèrits per a la vacant de la lideressa Aguirre, Wert fa ara de paladí de la causa espanyolitzadora en la versió més excloent, per més que es proclami liberal o es disfressi de deixeble castís de Habermas.

Des que Wert es va sincerar, a Catalunya hi ha més sobiranistes. El ministre ha donat la raó als que pensen que el problema no rau només en el dèficit fiscal. El que també passa és el resultat d'un fracàs històric molt gran, el del projecte de l'Espanya uninacional de matriu castellana. Si no, per quins set sous caldria espanyolitzar el que -segons les lleis i els homes- ja és espanyol? Fracàs que es cova en una voluntat d'imposició reiterada i en una certa violència antiga i no tan antiga, les fites de la qual es poden rastrejar des de l'ocàs de la monarquia dels Àustries, al segle XVII, fins ara mateix: des de Quevedo i Olivares a la declaració de guerra -educativa- de l'espanyolitzador oficial del Govern de Rajoy.

Així, és difícil deixar-se espanyolitzar. Però és que, a més, això de ser espanyol tampoc no se sap ben bé què vol dir exactament. El 1876, Cánovas del Castillo, intentant definir la cosa indefinible, va tancar la qüestió afirmant que "són espanyols els que no poden ser cap altra cosa". És a dir, que s'és espanyol per descart. O bé, que se n'ha de ser perquè encara que se sigui una altra cosa, català, per exemple, és el que més convé. I en fi, si al fracàs espanyolitzador en l'esfera nacionalidentitària s'hi suma el de l'Estat i la nació espanyola en termes estrictament liberaldemocràtics, almenys fins a l'últim quart del segle XX, s'acabarà d'entendre per què molts catalans volen poder ser el que són: per poder guanyar Anglaterra, com deia Wert.

Versión en castellano:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada