dimarts, 23 d’agost de 2011

MAS NO ÉS COM PUJOL

Pujol va governar Catalunya sense interrupció durant 23 anys, amb sis victòries electorals entre el 1980 i el 1999 -tot i que Maragall el va superar en vots l'última vegada-; en tres ocasions va obtenir la majoria absoluta, el 1984 amb un rècord de 72 escons encara inigualat per una sola llista -tot i que el primer tripartit en va sumar 74 al Parlament-; i la coalició i després federació que ell liderava, CiU, va poder decidir dos cops el Govern d'Espanya entre el PSOE i el PP: el 1993 (González) i el 1996 (Aznar). Si el 2003 s'hi hagués tornat a presentar, possiblement hauria mantingut el Govern de la Generalitat: la ferocitat de l'aznarisme va catapultar l'ERC de Carod (23 diputats) i va fer cristal.litzar el primer tripartit, però l'absència de Pujol com a cap de cartell també va ser determinant. El 2006, després que la CiU de Mas ensopegués per segon cop amb el tripartit, va guanyar en escons i en vots (11 diputats i 140.000 paperetes més que Montilla, escollit president), alguns, incloent-hi els adversaris, van enyorar Pujol més que mai. Més que mai, els think tanks dels partits i les escoles de negocis es van interrogar sobre què és això del lideratge; i, de fet, el mateix Pujol va impulsar el debat des de la càtedra de Lideratges i Governança Democràtica a Esade. Catalunya pot resistir i avançar sense un lideratge com el de Pujol? En el fons, aquesta era la pregunta, el gran interrogant de la política catalana en l'última dècada. L'interrogant encara obert.

La qüestió del postpujolisme va irrompre amb força el 1999, durant l'últim mandat. Al president li van sortir hereus "naturals" com bolets, a casa i a fora: Duran, que va cedir en la pugna de la successió amb Mas; Maragall, que el va rellevar amb fòrceps amb la pretensió d'edificar un neopujolisme d'esquerres, després prorrogat agònicament per Montilla amb el segon tripartit, i tots dos en competència amb Carod, que aspirava a ser el Pujol de la Catalunya-Estat però es va equivocar de política, d'enemics i de partit (els camins de la independència són inescrutables). De tots els hereus "naturals", finalment se n'ha sortit el "menys natural": Mas. Fa 200 dies i escaig que és president. Té 62 diputats i 1,2 milions de vots. És a prop de les millors marques electorals de Pujol. I en les eleccions al Parlament va superar el PSC de 34 escons, 3 més que el màxim avantatge assolit per Pujol el 1984. Un triomf, reblat en les municipals, que ha posat en mans de CiU l'acumulació de poder interior més gran de tota la seva història, incloent-hi l'alcaldia de Barcelona i les 4 diputacions. Mas no va arribar a la presidència a cavall d'una onada d'adhesió patrioticosentimental, sinó d'un tsunami d'afartament de tot plegat. Tot i compartir l'impuls de reconstrucció que alimenta el nacionalisme positiu, Mas, com tothom sap, no és com Pujol. La qüestió, ara, admet noves variables: fins on hauria arribat Pujol amb el poder institucional que reuneix Mas? Fins on podria arribar Mas si Rajoy digués que tampoc no hi haurà pacte fiscal?



Per: David González
Publicat a La Vanguardia edició paper, català i castellà, 29/07/11


Dades de totes les convocatòries electorals a Catalunya
http://www20.gencat.cat/portal/site/governacio/menuitem.0097

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada