divendres, 11 d’abril del 2014

FA FALTA VALOR

Per: David González
La Vanguardia, 8/04/2014
  
ELS comissionats del Parlament de Catalunya que avui defensaran al Congrés la proposició de la consulta sortiran del palau de la Carrera de San Jerónimo amb un no com una casa de pagès, o, dit en castellà, un no como una catedral. Tot i això, sembla que Govern central, PP i PSOE endolciran el cop de porta amb oferiments al diàleg i fins i tot, en el cas dels socialistes, a una federalització del meló que fins ara ningú, ells tampoc, no ha gosat obrir.

Caldrà veure si Rajoy –sembla que, d’entrada, no– secunda Rubalcaba en l’afany reformador que en cap cas no tirarà endavant si només és cosa d’un partit espanyol gran. La complexitat del tràmit requerit per modificar la Carta Magna, amb què, després d’una història constitucional més que agitada, se la va pretendre blindar contra les incerteses, és una paret gairebé impossible de saltar per a la minoria catalana o per a qualsevol altra minoria que s’ho proposi, incloent-hi la federalista.

És cert que, en preveure la seva pròpia reforma democràtica, la mateixa Constitució sempre té oberta una porta al canvi. No hauria de ser impossible una evolució federal o confederal en què la plurinacionalitat lingüística i cultural admesa –i sovint ignorada– es tradueixi, més enllà de l’autonomia de les “nacionalitats i regions”, en una desexclusivització de la sobirania “única i indivisible” atribuïda a la “nació espanyola”, que avui invocaran Rajoy i Rubalcaba. És el que Jordi Pujol anomenava als noranta “sobirania compartida” i és cap a on continua anant el món, com evidencia el cas de la UE.


Pot ser que la societat espanyola i les seves classes dirigents no estiguin preparades per compartir el dret a decidir. Aquest principi, que de ser considerat una quimera, una aberració jurídica i fins i tot un ens inexistent, ha passat a ser incorporat a la doctrina del TC com a aspiració política legítima i, per tant, democràtica, podria esdevenir, emperò, un ancoratge seriós per agafar el toro per les banyes. Una via per aturar el risc que al final la Constitució sigui una porta que, com aquelles sinistres donzelles de ferro de l’edat mitjana, només tanqui cap endins. Encara que, per a això, i parafrasejant Radio Futura, fa falta valor. O sigui, el que avui penso que es trobarà a faltar en el debat del no.

dimecres, 2 d’abril del 2014

XOC DE REALITATS

Per: David González
La Vanguardia 01/04/2014

EL DIMARTS 8 es discutirà al Congrés dels Diputats la proposició del Parlament perquè el Govern de l'Estat delegui al de la Generalitat de Catalunya la convocatòria d'una consulta a fi i efecte de saber si els catalans volen o no continuar sent ciutadans espanyols. El resultat del debat -el no- és molt clar, però els perfils, com deia Leonardo (Da Vinci), són bastant menys nítids del que alguns voldrien. Vegem, doncs, els clarobscurs de la cosa.

D'entrada, el dels anunciats xocs de legitimitats i legalitats. La delegació de la competència es demana en virtut de l'article 150.2 de la Constitució, la mateixa llei de lleis mitjançant la qual, i d'acord amb els seus articles 1.2 i 2, es rebutjarà no ja la proclamació de sobirania del Parlament -ja anul·lada pel Tribunal Constitucional- sinó la petició de consultar al poble de Catalunya, que és una cosa sensiblement diferent. Preguntar no és instituir, i per aquí s'hauria hagut de començar. En tot cas, i atès que el Constitucional ha dit que, com a aspiració política, el que demanen els independentistes catalans té cabuda a la Constitució, queda descartat el xoc de legalitats però també de legitimitats: els uns i els altres invocaran la mateixa Carta Magna en defensa dels seus arguments i els uns i els altres representen voluntats populars -l'estatal i l'autonòmica- legítimes i democràtiques. Ergo aquests xocs seran d'una nitidesa certament relativa.

'Monna Lisa' / LEONARDO DA VINCI

En canvi, el que sí que es veurà clar com l'aigua és la liquidació per la via aritmètica, la de la majoria parlamentària absolutíssima formada pel PP, el PSOE i UPyD, de la proposta catalana. Aquesta és la realitat, sustentada en la jerarquia i primacia d'un parlament i una llei sobre els altres parlaments i lleis, contra la qual xocaran els comissionats catalans. Però s'equivocaran els líders dels partits espanyols si pensen que morta la proposició, mort el verí. Aquesta realitat aritmètica té poc a veure amb la realitat també aritmètica de la reivindicació catalana, tant al Parlament com al carrer. En aquest punt, la sobirania espanyola, per molt proclamada, reconeguda i ratificada que estigui, troba els seus límits; es torna difusa, pur clarobscur, pura llum pàl·lida, s'esfuma. En aquest punt cal alguna cosa més que nos per orientar-se en la boira.