Negres i amb ulls blaus

Per: David González
La Vanguardia 28/01/2014

No és cert que David Bowie va venir al món amb un ull blau i un de gris, però pot ser que, contra el que es pensava, els europeus de fa 7.000 anys fossin més aviat de cutis fosc i, com el camaleònic rei del pop, amb els ulls blaus. Aquesta és la conclusió de l'estudi del genoma més antic de la prehistòria recuperat en les restes d'un caçador-recol·lector que va viure al paleolític superior a l'actual Lleó. Una vegada més, la ciència topa amb els límits de les seves veritats. El mateix va passar al segle XVII, quan la troballa de cignes negres a Austràlia -el famós exemple de Popper- va fulminar l'axioma que com que tots els cignes (coneguts) eren blancs, allò no podien ser cignes.

En realitat, això del nostre nou avantpassat no ens hauria de sorprendre gaire: encara sabem massa poc de nosaltres mateixos per donar res per fet. Però la reacció és inevitable per raons que van molt més enllà del progrés científic. Els Anglada, els Le Pen -i alguns més- tenen un seriós problema que ve de lluny. Es coneix com a fal·làcia naturalista la pretensió d'identificar el que és habitual o freqüent amb el que és natural com a bo, correcte, lògic o objectiu. Com que donem per fet que sempre hi ha hagut pobres i rics, és normal que continuï havent-n'hi. És natural, diem o pensem, entre convençuts i resignats. I així legitimem situacions que no són més que construccions socials, culturals, històriques, ideològiques, polítiques i fins i tot científiques, sense adonar-nos que no són més que això: constructes.

De la fal·làcia naturalista, del ser a l'haver de ser, es deriva el que els antropòlegs anomenen la naturalització del que és social (la desigualtat econòmica: hem interioritzat que és normal fins i tot que la gent es mori de gana) i, amb el mateix resultat, la socialització del que és natural. Així és com a partir d'un tret físic característic del fenotip, el color de la pell, variable en tota l'espècie humana a diferencia del genoma, compartit al 99,99% per tots els individus, s'han bastit entramats polítics i legals com l'apartheid a Sud-àfrica o solucions finals per a minories com les aplicades pels nazis.

No us feu (gaires) il·lusions: que el nostre avantpassat lleonès s'assemblés una mica al fill d'una senyora del Iemen i un senyor de Finlàndia, o al revés, no ens redimeix de res.

Grans aniversaris

TOTA la història és història contemporània. Ho va dir l'historiador Benedetto Croce. La història és un relat, i com a tal és deutor del temps de l'historiador, o sigui del present, de la historicitat pròpia. Val més, doncs, no buscar sants entre els historiadors, no per això menys dignes de respecte, i encara menys entre els que recorren al passat per patentar el seu present i el seu futur. Entre els polítics, i des dels temps d'August -un dels primers governants que es va historiar a si mateix- sovintegen els que estan disposats a fer història i tot el contrari, els que fan com si la història no els hagués passat per sobre ja fa molt temps i els que esgrimeixen la pretesa fidelitat a compromisos històrics com a prova que la història els ha absolt per sempre.

Cartell nord-americà antigermànic, I Guerra Mundial

Explicar el que (segons sembla) va passar, el que passa i el que pot passar, aquesta mania de construir un relat per situar-se en el món, és una cosa molt humana. La psicologia cultural (Bruner) apunta que l'impuls narrativista és gairebé genètic. Venim al món disposats a interpretar-lo com a actors principals: "Hola, ja sóc aquí", diem ja en el primer plor, tot i que encara no sabem parlar ni menys escriure. Explicar-nos ens singularitza com a espècie. Res d'abolir la història, doncs: deixaríem de ser qui som. Però convé no perdre de vista, quan ens hi acostem, la distància entre el que hauria d'haver passat i el que més probablement va passar.

Anem per feina, doncs. El nostre 2014 serà la guerra dels mons, vull dir dels relats amb agafador històric. Els passats dels uns i dels altres lluitaran durament. I tots amb pretensió de veritat última, fonamental, inobjectable. La història ens sortirà per les orelles en format de grans aniversaris: el tricentenari del 1714, el segle de la guerra del 14 (que sempre ens havia semblat més antiga) o els 75 anys del final de la Guerra Civil. O els vuitanta anys dels Fets d'Octubre -afegeixo- i els 25 trasncorreguts des de la caiguda del Mur de Berlín. Gairebé tot el que enguany se celebrarà o no històricament se'ns fa llunyà, però massa proper alhora per no caure amb facilitat en la temptació de llegir amb les ulleres de l'avui el que pertany a l'ahir. El passat, precisament perquè és passat, no té per què repetir-se, per més que molts visquin -i sospirin- perquè mai no passi o sempre torni.

Per: David González

La Vanguardia 14/01/2014

Més periodisme

Per: David González

La Vanguardia 7/01/2014

EL TÍTOL de la columna ha esdevingut darrerament gairebé un tòpic. Davant la crisi del periodisme -i, singularment, de l'imprès-: "Més periodisme". Pregunta-li a un periodista per què la gent concedeix als periodistes gairebé la mateixa credibilitat que als polítics o els banquers i et respondrà que "més periodisme", cosa que no és exactament una resposta sinó un mantra. Fa anys que ho sento i, tanmateix, desconec qui va ser el pare (o la mare) de la frase màgica -la ignorància: un bon motiu, d'altra banda, per fer periodisme-; però continuem, amb el mateix sant i la mateixa senya, alimentant l'espècie que el que fem no és periodisme, sinó una altra cosa (i, per dir-ho tot, força més lletja).

I, tanmateix, és veritat: "Més periodisme". A la crisi del periodisme cal respondre-hi amb més periodisme. El periodisme és un diàleg. Quan (re)escric això, intueixo que vostè -a qui no conec- ho llegirà: per tant, vostè també ho està escrivint. Aquest segment del paper és el nostre camp de joc i hem acordat -encara que no ens coneguem- que el que es digui aquí i el que li suggereixi aquest escrit quedarà entre vostè i jo i tothom que s'hi acosti. Aquest és el petit miracle: necessàriament no ens hi posarem d'acord, fins i tot pot ser que no ens posem gens d'acord, però, atès que ja som en aquest punt, crec que arribarem junts al final de la columna i després farem una parada o continuarem buscant columnes per tornar a parar un moment o continuar la recerca. Aquí comença el periodisme: en aquesta recerca a quatre mans. I en el principi -sovint oblidat pels que exercim el periodisme i els que ens paguen per fer de periodistes- que el periodisme és una propietat compartida i que sense aquest diàleg no hi ha periodisme, sinó com a màxim columnes boniques. Boniques, però buides: com les tesis en les quals no hi ha tesi.

Més periodisme -vostè segur que ja ho deu haver endevinat- no és res més que més veritat. Això no significa, de cap de les maneres, la veritat, sinó una veritat que continuarem construint vostè i jo sobre la base que no per això és menys real que una fórmula matemàtica, ans al contrari. Fem lloc a aquesta veritat, en el periodisme i en tota la resta, no fos cas que quan la veritat es presenti la matem en un breu.

Això no serà Polònia

Per: David González

La Vanguardia 31/12/2013

CAL FER un tomb per Twitter per quedar-ne tip: els uns proposen el Cant de la senyera maragallià -bellíssim, per descomptat- com a himne oficial de la Catalunya independent ("sisplau, feu RT"); n'hi ha que s'entendreixen amb l'articulisme patriòtico-sentimental més monòton (alguna idea nova, nois?); d'altres fan com que s'indignen amb l'última pensada, certament per llogar-hi cadires, del neoespanyolisme mediàtic local (prohibir l'estelada als espais tancats, com el tabac -així es comença i després es passa als públics-); i algunes l'ensenyen, l'estelada, pintada als pits reginjolats o l'exhibeixen al tanga... i al final no saps si serà el Cant de la senyera, el Cant de la mamella o el Cant del culet (i no precisament el d'en Shin-chan), l'himne de la Catalunya emancipada.

Que em disculpin, els uns i les altres, la ironia i l'acidesa. L'autoparòdia -només cal veure el Polònia i tota l'extraordinària tradició satírica catalana, de L'Esquella de la Torratxa a El Jueves- està molt bé; totes les societats cultes d'Europa la practiquen com a catarsi, com a teràpia per a impotències i frustracions. Fins i tot com a arma de xoc: si no el pots tombar, imagina-te'l assegut a la tassa del vàter amb els pantalons arran de terra. Per això totes les dictadures -i fins i tot les democràcies que de tant en tant es posen massa serioses- prohibeixen burlar-se de l'autoritat. L'assalt militar al Cu-cut!, desencadenant de tantes coses durant els violents inicis del segleXX català, en dóna fe.

Aquest riure's del que som o del que no podrem ser ens enforteix. Ens vacuna. El riure té poder: cura. Però el que passa a Catalunya és massa seriós com per resoldre-ho a cop de tuit estelat o de boutade rojigualda en format lliga antitabac. Els uns i els altres haurien d'anar prenent-ne nota perquè l'hora de la veritat s'acosta. L'any 2014 els catalans seran convocats pel seu president per decidir el seu futur i l'altre president que tenen els impedirà de fer-ho. El primer invocarà les lleis catalanes i el segon les espanyoles. I un milió de persones podrien tornar a sortir al carrer en l'Onze de Setembre del tricentenari. Això no serà Polònia. Això ha de ser política, i la política és una cosa molt seriosa (tot i que no ho sembli). Us desitjo un bon any amb el millor somriure.