dimecres, 27 de novembre del 2013

APUNTS (75)

Enquesta CEO 3/2013/LA VANGUARDIA
"Nada resulta tan sorprendente a los que observan los asuntos
humanos con mirada filosófica que la facilidad con que unos pocos gobiernan a muchos. Y la docilidad implícita con que los hombres someten sus propios sentimientos y pasiones a los de sus gobernantes. Si indagamos cómo se produce este milagro, descubriremos que los gobernantes no tienen nada que les sostenga excepto la opinión. El gobierno, pues, se funda sólo en la opinión. Y esta máxima se aplica tanto a los gobiernos más despóticos y militares como a los más libres y populares"

DAVID HUME, Tratado de la naturaleza humana (1739-40)

APUNTS (74)

SURF CLASSICS



SÈRIE ARTEFACTES: SURF SUBMARÍ

( o per què la tecnologia no té perquè allunyar-nos/escindir-nos/alienar-nos/estranyar-nos del 'no-tecnològic' )


dimecres, 20 de novembre del 2013

Els últims del PSC / Los últimos del PSC

Què se n'ha fet d’aquell PSC que sempre havia dit que Catalunya seria el que els catalans volguessin que fos? O potser aquest partit no era el PSC?

“(…) ens reafirmen en el criteri de votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb el govern d’Espanya.” (Resolució del Consell Nacional del PSC 17/11/2013)

HI VA HAVER UN TEMPS en què el PSC es va reivindicar com el partit més semblant a la societat catalana: complex, contradictori, somiador, tenaç. Si no ho era, l’autoretrat s’hi acostava molt. Sens dubte, al PSC hi tenien cabuda la mantilla i la barretina, el piano de Narcís Serra i fins i tot el crit de La Banda Trapera del Río, passant per Freddie Mercury i la Caballé. Barcelona, els Jocs, Maragall i Samaranch. Amics per sempre: el socialisme de Sant Gervasi, els de l’Hospi i els del Baix, el foc de camp i la Feria de Abril de Santa Coloma de Gramenet. Però tot va començar a anar-se’n en orris en temps del tripartit, quan la Juani va ensenyar el tanga i la Meritxell es va fer nòvia d’un de la CUP. Tot i que el pitjor encara havia d’arribar.

“Te queremos, José Luis, pero aún queremos más a Catalunya” (el president José Montilla al president José Luis Rodríguez Zapatero a la Pineda de Gavà, el 20/IV/2009).

Aquest 3 de novembre deia una enquesta d’un diari de Madrid molt llegit al PSC que el 34% dels votants del partit consideren que Catalunya té tot el dret a decidir (fins i tot) unilateralment si continua formant part d’Espanya. La qual cosa dóna peu a plantejar-se la pregunta següent: de debò el 83,5% dels electors i els militants del PSC, com el 83,5% del seu consell nacional, estan en contra que el Parlament sol·liciti a l’Estat la competència per convocar la consulta per l’article 150.2 de la Constitució? Per acabar-ho d’adobar, el que demana el 65% restant a l’enquesta és justament el que demanarà la Cambra catalana el proper 4 de desembre: que el dret de Catalunya a decidir si continua formant part d’Espanya s’exerciti amb el seu permís. Per fer-ho no hi ha cap més camí que sol·licitar la conformitat per les vies legalment establertes, per descomptat.

Ergo si el que diu el PSC és que cal demanar permís fins i tot per demanar permís, com estableix la resolució del consell nacional, fóra millor estalviar-se el tràmit, el Parlament, i ja de passada el mateix PSC. Que és el que sembla que han decidit Navarro i Balmón contra els últims de les Filipines però de conformitat amb el que s’ha acordat allà on sempre s’acorda el que convé o no convé al PSC.

“Diuen que millor ser pocs i ben avinguts que molts i barallats”, em comentava fa pocs dies una exdiputada socialista al Parlament que mai va ser crítica ni molt menys sobiranista.

Molts han celebrat en la dreta, el centre i l’esquerra la “rectificació” del PSC. Diuen que la “rectificació” debilita el front sobiranista liderat per Artur Mas i que el PSC surt enfortit del cop de Navarro-Balmón. De veritat que calia sacrificar el principi –l’autonomia política del Parlament de Catalunya per plantejar el que democràticament decideixi- per garantir-se la unanimitat interna -esclafant la minoria crítica- i posar així el rellotge en hora amb el de Ferraz? Què se n’ha fet d’aquell PSC que sempre havia dit que Catalunya seria el que els catalans volguessin que fos? No és aquest el partit que en els seus documents fundacionals proclamava el “dret a l’autodeterminació de les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol”? O potser el partit que deia això no era el PSC?

I mentrestant, la Juani es va fer de Ciutadans (“yo soy muy catalana”) i la Meritxell, dels Catarres.

David González. La Vanguardia 19/11/2013 (Versió revisada i ampliada)

Vaga a Cornellà de Llobregat 1975-76 (ALMEDA)
……………………………………………………………………..

¿Qué fue de aquel PSC que siempre había dicho que Catalunya sería lo que los catalanes quisiesen que fuera? ¿O quizás ese partido no era el PSC?

“(…) ens reafirmen en el criteri de votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb el govern d’Espanya.” (Resolución del Consell Nacional del PSC 17/11/2013)

HUBO UN TIEMPO en que el PSC se reivindicó como el partido más parecido a la sociedad catalana: complejo, contradictorio, soñador, tenaz. Si no lo era, el autorretrato se acercaba muy mucho. Desde luego, ahí cabían la mantilla y la barretina, pero también el piano de Narcís Serra y el grito de La Banda Trapera del Río, pasando por Freddie Mercury y la Caballé. Barcelona, los Juegos, Maragall y Samaranch. Amigos para siempre: el socialismo de Sant Gervasi, los del Hospi y los del Baix, el foc de camp y la Feria de Abril de Santa Coloma. Pero todo empezó a irse al carajo en tiempos del tripartito, cuando la Juani enseñó el tanga y la Meritxell se echó novio en la CUP. Aunque lo peor estaba por venir.

“Te queremos, José Luis, pero aún queremos más a Catalunya” (José Montilla a José Luis Rodríguez Zapatero, Pineda de Gavà, 20/IV/2009).

El 3 de noviembre decía una encuesta de un periódico de Madrid muy leído en el PSC que el 34% de los votantes del partido consideran que Catalunya tiene todo el derecho a decidir (incluso) unilateralmente si sigue formando parte de España. Lo cual da pie a plantearse la siguiente pregunta: ¿de verdad el 83,5% de los electores y los militantes del PSC, como el 83,5% de su consell nacional, están en contra de que el Parlament solicite al Gobierno de España la competencia para convocar la consulta por la vía del artículo 150.2 de la Constitución? Porque para más inri, lo que pide el 65% restante en dicha encuesta es justamente lo que va a pedir el Parlament el 4 de diciembre próximo: que el derecho de Catalunya a decidir si sigue formando parte de España se ejercite con el permiso de esta. Para lo cual no hay más camino que solicitar esa conformidad dentro de los cauces legalmente establecidos, por supuesto.

Ergo si lo que dice el PSC es que hay que pedir permiso hasta para pedir permiso, como establece la resolución aprobada en su consell nacional, mejor ahorrarse el trámite, el Parlament, y ya de paso al propio PSC. Que es lo que parecen haber decidido Navarro y Balmón contra los últimos de Filipinas pero de conformidad con lo así dispuesto allí donde al final siempre se acaba disponiendo lo que conviene o no conviene al PSC.

“Dicen que mejor ser pocos y bien avenidos que muchos y peleados”, me comentaba hace pocos días una exdiputada socialista en el Parlament que nunca fue crítica ni mucho menos soberanista.

Muchos han celebrado en la derecha, el centro y la izquierda la “rectificación” del PSC. Dicen que esa “rectificación” debilita el frente soberanista que encabeza Artur Mas y que el PSC sale fortalecido del golpe de Navarro-Balmón. ¿De verdad que hacía falta sacrificar el principio –la autonomia política del Parlament de Catalunya para plantear plantear lo que democráticamente decida- para garantizarse la unanimidad interna –aplastando a la minoría crítica- y así poner el reloj en hora con el de Ferraz? ¿Qué fue de aquel PSC que siempre había dicho que Catalunya sería lo que los catalanes quisiesen que fuera? ¿No es este el partido que en sus documentos fundacionales proclamaba el “derecho a la autodeterminación de las nacionalidades y pueblos del Estado español”?¿O quizás ese partido no era el PSC?

Y mientras tanto, la Juani se hizo de Ciutadans (“yo soy muy catalana”), y la Meritxell, de los Catarres.


David González. La Vanguardia 19/11/2013 (Versión revisada y ampliada)

dimecres, 13 de novembre del 2013

EL SÍ O SÍ I EL NO I NO

Els mateixos que volien una ERC de govern el 2003 i el 2006 diuen ara que no convé mullar-se perquè a ERC li pot anar molt bé amb el sí o sí però encara millor amb el no i no.

TEMPUS fugit. Encara que sembli mentida, aviat farà una dècada d’aquell pacte del Tinell que va voler ser un punt i seguit del pujolisme passat per l’esquerra i que set anys i dos tripartits després -primer amb Maragall i després amb Montilla- es va ensorrar amb estrèpit, rostit amb el seu suc i arrossegat per la crisi i el fiasco de l’Estatut. L’acord es va començar a gestar avançats els noranta, a les portes de l’última legislatura de Pujol, i implicava traslladar una vegada per sempre al Govern de la Generalitat l’hegemonia social i cultural de l’esquerra, condemnada a topar durant anys i panys amb l’anomalia pujoliana, incorporant ERC a la causa comuna. Així es van aliar metalls tan diversos com el PSC de les dues ànimes -la maragallista i l’altra-, l’ERC musculada per la primera onada d’independentisme pragmàtic alliberat pel i del paradigma pujolista i els hereus del PSUC, ICV, històricament proclius a la convergència estratègica de les classes mitjanes-altes i proletàries (al cap i a la fi, fins i tot el comunisme és el “terme mitjà” i el “radical” és l’altra cosa, és a dir, el capitalisme, com va dir Bertolt Brecht).



Traslladat a la realitat real, tot plegat va desembocar en un fracàs majúscul, del qual, en teoria, es va fer creu i ratlla el 2010. Però els corrents de fons, allò que l’historiador F. Braudel va definir com la longue durée, són tossuts. Avui es pot veure en aquells tripartits l’avançada de la nova Catalunya política: fragmentació (més i més partits petits), horitzontalitat (absència d’hegemonies clares), volatilitat (sensació d’incertesa permanent) i lideratges compartits com a succedani de la impotència dels partits centrals per reeditar o donar continuïtat a l’era dels líders catch-all. D’aquí la propensió de gairebé tots els que han vingut després a jugar-s’ho tot a un nou començament. Però no. El 2003, els catalans volien un canvi però van negar a Maragall una majoria clara i van posar l’ERC de Carod com a garant del pas endavant nacional (nou Estatut); fa un any, van repetir la jugada amb Mas, que es va oferir per arribar a Ítaca i li van endossar de copilot Junqueras, cap de l’ERC redimida (consulta i independència sí o sí). Ara bé: qualsevol semblança amb el passat és mera casualitat. Els mateixos que volien una ERC de govern el 2003 i el 2006 diuen ara que no convé mullar-se, que no cal tornar al Govern, fins i tot amb pregunta i data de la consulta abans de Nadal, perquè a ERC li pot anar molt bé amb el sí o sí però encara millor amb el no i no.

David González. La Vanguardia, 11/11/2013 (versió ampliada)

dijous, 7 de novembre del 2013

APUNTS (74)


"Jerusalem" / DAVID DREBEN
“El Rubicón de la evolución humana se cruzó cuando la cultura se convirtió en el factor principal a la hora de conformar las mentes de quienes vivían bajo su férula. Como producto de la historia más que de la naturaleza, la cultura se había convertido en el mundo al que teníamos que adaptarnos y en el juego de herramientas que nos permitía hacerlo. Una vez cruzada la línea divisoria, ya no podía hablarse de una mente «natural» que se limitaba a adquirir el lenguaje como un accesorio. Ni podía hablarse de la cultura como afinadora o moduladora de las necesidades biológicas.”

J. BRUNER (1991) Actos de significado

Rosa i Susana

Per: David González
La Vanguardia 4/13/2013


PUGEN com l'escuma dels dies. Dones de caràcter, tenen gairebé el mateix cognom i malgrat militar en partits diferents i rivals i estar separades per l'edat i la geografia, es van nodrir del mateix. L'una va créixer al nord, en el socialisme metal·lúrgic basc; l'altra al sud, en el socialisme andalús per oposició, però totes dues sospiren per Madrid. Pel trencaonades-centre passa el gruix de les seves ambicions i volen posar-hi el coll per assolir-les. Enfilada en les enquestes, Rosa Díez González (Sodupe, Bizkaia, 1952), filla d'obrer antifranquista, funcionària foral i eterna indignada chic, postula la seva criatura, la UPyD, com a àrbitre (o arbitressa) del pròxim Govern d'Espanya. Susana Díaz Pacheco (Sevilla, 1974 -any del senyor del congrés de Suresnes-, presidenta d'Andalusia, filla de lampista municipal llicenciada en Dret, i tan senzilla com coratjosa, vol marcar des d'ara mateix l'agenda del nou PSOE brandant una versió lampedusiana del catecisme del 15-M. Meritori, l'afany regenerador, venint com ve de l'únic territori autonòmic encara immune a l'alternança en democràcia.



Rosa i Susana, tan diferents i tan properes, s'entenen. Totes dues comparteixen idèntica obsessió: Espanya -i Andalusia i la humanitat, com diu l'himne- i el mateix boc, expiatori i, per més senyes, català. "Som la garantia contra el xantatge (nacionalista)", clama Díez; "Dret a decidir la independència? Això no ho diu en cap Constitució del món", rebla Díaz. Rosa, barrinaire eixerida -pizpireta li deia Arzalluz quan era la consellera del Ven y cuéntalo d'Ardanza- va fer tremolar el PSOE en ple al Congrés dels Diputats amb una moció trampa contra el dret a decidir (dels catalans). I Susana, des del palau sevillà, va encendre la metxa amb Guerra i Chaves com a cap de pont. Reverdeix el lobby andalús que mai no es va marcir. El PSOE -amb el PP- va donar el sí a Rosa amb permís de Susana i, de retruc, es va emancipar del PSC, que es va quedar en l'abstenció i sense Rubalcaba. Avís de Susana i glòria per a Rosa. Maquiavel escriuria avui Les princeses. Espanya -i Andalusia, per descomptat-, l'única cosa que importa. S'entenen, Rosa i Susana i les entenen. Elles són el que ve ara i volen fer un reset general. Ull amb la síntesi. Navarro, tapa't; Rivera, alerta.