dijous, 24 d’octubre del 2013

APUNTS (73)

'TERRASSA DEL CAFÈ DE NIT' / VAN GOGH (1888)

"Dos cosas llenan el ánimo de admiración y respeto, siempre nuevos y crecientes cuanto más reiterada y persistentemente se ocupa de ellas la reflexión: el cielo estrellado que está sobre mí y la ley moral que hay en mí.

Son cosas ambas que no debo buscar fuera de mi círculo visual y limitarme a conjeturarlas como si estuvieran envueltas en tinieblas o se hallaran en lo trascendente; las veo ante mí y las enlazo directamente con la conciencia de mi existencia. La primera arranca del sitio que yo ocupo en el mundo sensible externo, y ensancha el enlace en que yo estoy hacia lo inmensamente grande con mundos y más mundos y sistemas de sistemas, y además su principio y duración hacia los tiempos ilimitados de su movimiento periódico. La segunda arranca de mi yo invisible, de mi personalidad y me expone en un mundo que tiene verdadera infinidad, pero sólo es captable por el entendimiento, y con el cual (y, en consecuencia, al mismo tiempo también con todos los demás mundos visibles) me reconozco enlazado no de modo puramente contingente como aquél, sino universal y necesario.

La primera visión de una innumerable multitud de mundo aniquila, por así decir, mi importancia como siendo criatura animal que debe devolver al planeta (sólo un punto en el universo) la materia de donde salió después de haber estado provisto por breve tiempo de energía vital (no se sabe cómo).

La segunda, en cambio, eleva mi valor como inteligencia infinitamente, en virtud de mi personalidad, en la cual la ley moral me revela una vida independiente de la animalidad y aun de todo el mundo sensible, por lo menos en la medida en que pueda inferirse de la destinación finalista de mi existencia en virtud de esta ley, destinación que no está limitada a las condiciones y límites de esta vida".

IMMANUEL KANT Crítica de la raó pura 


Referències:

F. REQUEJO: 'Kant avui: cosmos, evolució, cervell'
http://registrousuarios.lavanguardia.com/premium/54392395632/index.html




dimecres, 23 d’octubre del 2013

DE FOMENT A PEDRALBES


L'ALTRE DIA, un conseller en viatge oficial cap a les Terres de l'Ebre va haver de parar a l'autopista per comprar una ampolla d'aigua. Res de l'altre món si no fos perquè el conductor li havia fet saber que l'ampolleta havia estat eliminada en els viatges oficials a causa de les retallades. Catalunya, o sigui, els seus ciutadans i les seves empreses, han estat menystinguts en els pressupostos de Montoro-Olivares alhora que se'ls exigeixen nous sacrificis; la llei Wert ha seguit endavant amb el setge a la llengua i l'escola catalana impasible el ademán, i el Ministeri d'Exteriors ha vetat el president de la Generalitat en una cimera mediterrània a Barcelona com a resposta a la plantada de Mas a la vicepresidenta Santamaría a la seu de Foment. Inquietant, com allò de l'ampolleta del conseller. En altres circumstàncies, el Govern espanyol -encara que res no l'obligui- hauria permès al president de la Generalitat saludar els assistents al fòrum. I no és el primer cop que s'han produït topades protocol.làries d'aquesta mena. Però en aquells temps, cap president de la Generalitat plantejava el que planteja ara Mas.

"LA RENDICIÓ DE BREDA" o "LES LLANCES" / VELÁZQUEZ
El Govern espanyol es va pensar que el "suflé" independentista es desinflaria i es va trobar amb 1,6 milions de catalans revivint la via bàltica. El Govern espanyol es va pensar que el 12-O la "majoria silenciosa" s'alçaria contra la "dictablanda sobiranista" i es va trobar que tal majoria amb prou feines omplia la plaça Catalunya i una vorera d'El Corte Inglés. En paral.lel, aquí es va creure que Madrid no tindria cap més remei que plantejar alguna alternativa dialogada o, si més no, obrir el ven tall dels gestos amb els instruments de sempre. Però va resultar que al silenci de Rajoy el va seguir la partitura aznariana: "Espanya colla i, si fa falta, ofega". El Govern del PP, i els defensors de l'statu quo, inclòs Zapatero, també estan en fase postautonòmica, com CiU però al revés.

Guerra de nervis? Potser sí. Però si la política és la guerra continuada per altres mitjans, que va dir Foucault invertint la famosa sentència de Von Clausewitz, el sobiranisme també s'haurà d'acostumar a la idea que l'Estat està disposat a fer el que sigui i davant de qui sigui per guanyar el plet d'una vegada i per sempre i si pot ser per 10 a 0.

La Vanguardia 22/10/2013





dijous, 17 d’octubre del 2013

APUNTS (72)



LONDON TATTOO CONVENTION
“Si deseamos describir lo que es el hombre, sólo podemos encontrarlo en lo que son 'los' hombres, y los hombres son, ante todo, muy variados”

C. GEERTZ. La interpretación
de las culturas

dimecres, 16 d’octubre del 2013

EL GRAN SILENCIADOR

Si la “demostració de força espanyolista” del 12-O pretenia debilitar el bloc proconsulta sumant la tercera via, Unió i el PSC, caldrà concloure que la dita "majoria silenciosa" o no és majoria, o calla perquè vol –no perquè ningú l’obligui- o no coincideix exactament amb la que pinten Camacho i Rivera.

El PP i C's van aconseguir dissabte, dia de la festa nacional espanyola del 12 d'Octubre, omplir la plaça Catalunya de Barcelona amb una concentració a favor de la unitat d'Espanya i en contra del procés sobiranista. Només cal donar un cop d'ull a les imatges de la manifestació de l'Onze de Setembre del 2012 per l'Estat propi en el mateix escenari, o la mobilització de la Via Catalana per la Independència de fa un mes, per concloure que, sense que calgui parlar de fracàs rotund, la concentració espanyolista va tenir un seguiment més aviat modest. Si es comparen les xifres ofertes el 2012 per la Delegació del Govern central a Catalunya, 600.000 assistents a la manifestació sobiranista, i el recompte de l'acte pro-statu quo de dissabte passat ofert per la mateixa font, una mica més de 100.000 participants, és obvi que els números canten òpera.

El nombre d'assistents a l'acte del 12-O, presidit per l’eslogan Som Catalunya, Soos España, es pot considerar més que discret d'acord amb els resultats obtinguts pel PP i C's en les eleccions al Parlament del 2012. Va ser un resultat notable: 746.000 vots i 28 diputats en conjunt i 250.000 vots i 7 diputats més que als anteriors comicis, fet que, en teoria, proporciona prou massa crítica perquè dissabte s'hagués omplert també el passeig de Gràcia. I si es consider que l'acte polític del dia de la Hispanitat tenia com a aliats indirectes el calendari -festa a tot Espanya-, el Govern i les institucions de l'Estat, que, per motius obvis i com passa en qualsevol país del món tenen un paper protagonista en la jornada patriòtica per excel.lència, així com els mitjans públics i privats de comunicació, que també per motius obvis despleguen un ampli seguiment informatiu del dia, haurem de revisar el primer diagnòstic que fèiem. És cert, els assistents van ser més que en un acte semblant convocat l’any passat, però d’aquí a parlar de manifestació “històrica” pel nivell de participació assolit hi ha un abisme.

Ara bé, si el que pretenia la presumpta “demostració de força espanyolista” era debilitar el bloc proconsulta sumant-hi la tercera via, representada oficialment per Unió i el PSC, caldrà refer del tot el balanç i concloure que la dita "majoria silenciosa" o no és tal, o si ho és calla perquè vol –no perquè ningú l’obligui- o bé no és com la pinten Camacho i Rivera. Potser caldrà explicar algun dia que molts ciutadans de Catalunya no s'identifiquen amb la sortida independentista però, per descomptat, fa molt temps que van perdre la fe en el que alguns entenen per Espanya si és que alguna vegada n'hi van tenir, de fe en Espanya. Aquesta és una altra perspectiva de la "conllevancia" orteguiana a la qual poques vegades s'al·ludeix. Tot plegat hauria de preocupar sobretot el PP, partit governant a l'Estat i coconvocant del 12-O català better together (en esto Rajoy sí que segueix Cameron) i gran silenciador de l'única veu que al final val en tota democràcia: la de les urnes.


La Vanguardia, 15/10/2013 (Versió revisada)

dimecres, 9 d’octubre del 2013

CATALUNYA ESOTÈRICA



Per: David González
La Vanguardia 9/10/2013

QUE LA VERITAT ÉS ALLÀ FORA era la divisa dels empiristes del XVIII i els conductistes del XX (la ment és una taula rasa i una caixa negra) i també de la sèrie Expediente X, en aquest cas entenent per l'"allà fora" la vasta extensió de l'espai sideral, hàbitat d'espècies extraterrestres diverses que in illo témpore van ser la causa motor de l'humà i que en el present controlaven les anades i vingudes de l'agent Mulder i la seva no-nòvia i també agent Dana Scully des de molt endins dels seus cervells. No es preocupin: l'articulista no s'ha fumat res fora de l'habitual ni acusa algun mal viatge recent, però si se li demana que descrigui el moment polític català només se li ocorre que la veritat (deu) ser allà fora i que molts continuen (o fan com que continuen) sense assabentar-se'n. Encara que, sens dubte, aquesta veritat és tan complexa que caldrà posar en joc les facultats paranormals més ignotes per aproximar-s'hi.

És Catalunya un expedient X l'anàlisi del qual demana a crits convocar les ments més lúcides de la ciència política, la sociologia, l'antropologia o la psicologia cognitiva. Repassin l'enquesta de Feedback publicada per aquest diari. Ho escriuré una mica destemperadament, perquè se m'entengui: Catalunya té l'únic govern del món mundial que celebra públicament els avenços del seu immediat competidor en les enquestes electorals. Un progrés acceleradament sostingut que portaria l'ERC de Junqueras a materialitzar el sorpasso sobre CiU per dirigir per justícia històrica una (per venir) Catalunya independent. Aquest és el preu i la veritat oculta després de les lectures complaents en clau de dinàmica de blocs (el sobiranisme es consolida) que la CiU postautonòmica de Mas i Homs (la de Duran és una altra CiU) sembla estar disposada a pagar "pel bé del procés", és a dir, per situar Catalunya a la graella de sortida de la sobirania. La graella. Perquè la cursa és una altra cosa, com molt bé sap Junqueras, que l'últim que desitja és guanyar per la mínima (36-37 diputats i unes dècimes de vot més contra 36-37 diputats de CiU i unes dècimes menys, segons l’última enquesta de La Vanguardia) unes eleccions que seran autonòmiques sí o sí a una CiU en trànsit de navarrització també accelerada. És sabut que la veritat està en els números (Pitàgores dixit) i que alguns tenen maneres de quadrar-los certament esotèriques.


dimecres, 2 d’octubre del 2013

APUNTS (71)

MANIFEST TECNORREALISTA (1998)


1. Las tecnologías no son neutrales


"Un gran malentendido de nuestro tiempo es la idea de que las tecnologías están completamente libres de intencionalidad y consecuencias. Eso puede ser porque al ser artefactos inanimados se cree que no pueden crear cierto tipo de conductas. De hecho, las tecnologías están cargadas de intenciones sociales y políticas, a veces creadas a posta y otras veces inconscientemente. Cada herramienta proporciona a su usuario una manera específica de ver el mundo y de interactuar con otras personas. Es importante para todos el considerar los prejuicios, tendencias e intenciones depositadas en las distintas tecnologías y encontrar aquellas que reflejen nuestros valores y aspiraciones.

2. Internet es una revolución, pero no una utopía

La Red es una extraordinaria herramienta de comunicaciones que proporciona una gran cantidad de nuevas oportunidades para las personas, comunidades, empresas y el gobierno. Conforme el ciberespacio crece en número de usuarios, más se asemeja a la sociedad real con toda su complejidad. Por cada aspecto positivo de la red existen también dimensiones maliciosas, perversas o más bien ordinarias.

3. Los gobiernos juegan un papel importante en el mundo electrónico

Contrariamente a lo que muchos claman, el ciberespacio no es un lugar con leyes separadas de la vida real. Mientras que los gobiernos deben respetar las reglas que se han creado en la red y no asfixiar este mundo con regulaciones ineficaces o censura, es de tontos decir que lo «público» no tiene autoridad sobre lo que un ciudadano o una empresa fraudulenta puedan hacer en Internet. Como representantes del pueblo y guardianes de los valores democráticos, los Estados tienen el derecho y la responsabilidad de ayudar a integrar el ciberespacio en la sociedad.

Los estándares tecnológicos y los asuntos privados, por ejemplo, son demasiado importantes como para ser delegados al mercado. Las empresas fabricantes de programas de ordenador tienen muy poco interés en que perduren los estándares y tecnologías abiertas, que son esenciales para el funcionamiento de una red interactiva. Los mercados promueven la innovación, pero esta actividad no repercute obligatoriamente en el interés público.






4. La información no es conocimiento

Alrededor nuestro la información se mueve muy rápido, cada vez es más barata de adquirir y los beneficios son evidentes. Se dice que la proliferación de tanta información es un reto que requiere de nuevas formas de disciplina y escepticismo por nuestra parte. No debemos confundir la emoción de adquirir información o distribuirla con la tarea, más pesada y ardua, de convertir esa información en conocimiento y sabiduría. A pesar de lo que ha avanzado la informática, no debemos utilizarla como un substituto de nuestros niveles de conocimiento, percepción, razonamiento y juicio.

5. Preparar los colegios para la tecnología no es su salvación

Los problemas de los colegios públicos americanos (presupuestos disparatados, fama social, masificación de las aulas, infraestructura decadente, falta de normas básicas) no tienen nada que ver con la tecnología. Consecuentemente, ningún tipo de tecnología llevarà a éstos a la revolución educativa profetizada por Bill Clinton y otros. El arte de ensenyar no se puede sustituir por ordenadores, Internet o la educación a distancia. Estas herramientas pueden, por supuesto, alimentar una experiencia educacional de alta calidad, pero confiar en ellas como la panacea podría ser un fallo bastante costoso.

6. La información quiere ser protegida

Es cierto que Internet y otros inventos recientes están cuestionando nuestras leyes de copyright y las defensas para proteger la propiedad intelectual. La respuesta no pasa por desechar los actuales estatutos y normas. En vez de eso, debemos actualizar viejas leyes e interpretaciones para que la información reciba la misma protección que en los medios
de comunicación tradicionales. El objetivo es el mismo: dar a los autores el suficiente control sobre su trabajo para que tengan un incentivo para crear y que se mantenga el derecho del público de hacer un uso justo de esa información. De ninguna forma la información «quiere ser libre», ha de ser protegida.

7. Las ondas transmisoras de información son de dominio público. El público se debería beneficiar de su uso.

El espacio aéreo digital para poder emitir al que tienen acceso las empresas de comunicación pone de manifiesto el mal uso de los recursos públicos en el campo de la tecnología. La ciudadanía se debería beneficiar del uso de frecuencias de emisión públicas y debería poseer una parte del espectro de frecuencias para fines educativos, culturales y de acceso público. Deberíamos demandar más uso privado de la propiedad pública.

8. Comprender la tecnología debería ser una parte importante para la formación del ciudadano global

En un mundo regido por el flujo de información, las formas que ésta adopta y sus códigos que la hacen visible se están convirtiendo en fuerzas sociales muy poderosas. Comprender estas fuerzas y sus limitaciones y participar en la creación de nuevas herramientas, debería ser una parte importante de un ciudadano involucrado. Estas herramientas afectan nuestras vidas tanto como las leyes y deberíamos someterlas a un escrutinio democrático.

Diversos autors (2012). Los principios del tecnorrealismo
<http://www.technorealism.org/. Traduït a: <http://biblioweb.sindominio.net/telematica/tecnoreal.html

[ Sèrie: Artefactes ]