"Rellotges tous", Salvador Dalí (1931) |
Per: David González
LA VANGUARDIA, 23/04/2013
EUROPA ha conegut en els últims tres segles dues guerres dels trenta
anys. La del XVII va consolidar un nou artefacte polític, l'Estat sobirà. La
segona, entre el 1914 i el 1945, va suposar l'apoteosi i liquidació de la
criatura enmig de la immolació d'Europa com a civilització. El 1945, el model
d'Estat derrotat a Alemanya, però també a França i a Anglaterra, va donar pas a
un tipus d'Estat franquiciat pels EUA i la URSS i, amb el temps, per les corporacions del
capitalisme global. Així i tot, Europa va servar la ficció de la sobirania
inventant-se una confederació d'estats-franquícia, aquesta UE que ara
trontolla. Aquí és on som i qualsevol anàlisi de la situació -com ara, la de
Catalunya- s'haurà de remetre a un marc en què el que es porta és, més aviat,
l'Estat més o menys impropi. Fins i tot, per als que el maneguen i se’n
beneficien.
El marc UE ha rebut amb indiferència operativa i, això sí, interès
mediàtic el "malestar català" explicitat massivament a les
manifestacions contra la sentència de l'Estatut del 2010 i per l'Estat propi
l'Onze de Setembre del 2011. En aquest marc, el Govern espanyol ha basculat
entre la confrontació mediàtico-judicial pura i dura i esperar que amaini. Què
s'ha de fer? A diferència del coronel de García Márquez, els catalans tenen la
bústia plena. Tothom els aconsella però ningú no els pregunta (ni, sovint,
tampoc els escolta). No és victimisme: és la realitat real. La circumstància
quotidiana del president Artur Mas, per exemple. Entre el pas d'histoires, messieurs de les Europes i la pastanaga que
ensenya Espanya sense amagar el bastó, diuen que Mas ha interioritzat això tan
nostrat que no pot passar a la història com un "traïdor". "Que
la prudència no ens faci traïdors", dispara el foc amic, inflat de passió
-i pulsió- vintage .
A Catalunya hi ha qui creu que, amb consulta o sense, demà serà
independència sí o sí i, si no, també. I també qui pensa que això no pot ser i,
a més, serà impossible. És una política molt del segle XX. Aquesta política que
feien quatre, entestats a ajustar el ritme de la realitat a les hores d'un
suposat i inexorable rellotge de la història. Oblidant que és la història
mateixa la que, sense distingir entre bons i dolents, es carrega qui pretén
marcar-li les hores. Potser per això aquest país no l'han salvat mai ni els
herois ni els màrtirs.