NI HEROIS NI MÀRTIRS

"Rellotges tous", Salvador Dalí  (1931)

Per: David González
LA VANGUARDIA, 23/04/2013

EUROPA ha conegut en els últims tres segles dues guerres dels trenta anys. La del XVII va consolidar un nou artefacte polític, l'Estat sobirà. La segona, entre el 1914 i el 1945, va suposar l'apoteosi i liquidació de la criatura enmig de la immolació d'Europa com a civilització. El 1945, el model d'Estat derrotat a Alemanya, però també a França i a Anglaterra, va donar pas a un tipus d'Estat franquiciat pels EUA i la URSS i, amb el temps, per les corporacions del capitalisme global. Així i tot, Europa va servar la ficció de la sobirania inventant-se una confederació d'estats-franquícia, aquesta UE que ara trontolla. Aquí és on som i qualsevol anàlisi de la situació -com ara, la de Catalunya- s'haurà de remetre a un marc en què el que es porta és, més aviat, l'Estat més o menys impropi. Fins i tot, per als que el maneguen i se’n beneficien.

El marc UE ha rebut amb indiferència operativa i, això sí, interès mediàtic el "malestar català" explicitat massivament a les manifestacions contra la sentència de l'Estatut del 2010 i per l'Estat propi l'Onze de Setembre del 2011. En aquest marc, el Govern espanyol ha basculat entre la confrontació mediàtico-judicial pura i dura i esperar que amaini. Què s'ha de fer? A diferència del coronel de García Márquez, els catalans tenen la bústia plena. Tothom els aconsella però ningú no els pregunta (ni, sovint, tampoc els escolta). No és victimisme: és la realitat real. La circumstància quotidiana del president Artur Mas, per exemple. Entre el pas d'histoires, messieurs de les Europes i la pastanaga que ensenya Espanya sense amagar el bastó, diuen que Mas ha interioritzat això tan nostrat que no pot passar a la història com un "traïdor". "Que la prudència no ens faci traïdors", dispara el foc amic, inflat de passió -i pulsió- vintage .

A Catalunya hi ha qui creu que, amb consulta o sense, demà serà independència sí o sí i, si no, també. I també qui pensa que això no pot ser i, a més, serà impossible. És una política molt del segle XX. Aquesta política que feien quatre, entestats a ajustar el ritme de la realitat a les hores d'un suposat i inexorable rellotge de la història. Oblidant que és la història mateixa la que, sense distingir entre bons i dolents, es carrega qui pretén marcar-li les hores. Potser per això aquest país no l'han salvat mai ni els herois ni els màrtirs.

SANT JORDI 2013

EL 'DRET A ESCARNI'

Per. David González
La Vanguardia 9/04/2013

L'última destinatària de l'escarni -escrache, en argentí- ha estat la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau. Diumenge, una trentena de pares del CEIP Can Montllor de Terrassa van protestar davant de casa seva, a Ribes de Freser, pel tancament del centre. Que se sàpiga, Rigau és la primera política no membre del PP a qui li passa, i la primera culpada no d'un d'un desnonament domiciliari sinó d'un desnonament escolar. A més, l'acció l'han dirigit dos companys de Rigau al Parlament, els diputats d'EUiA Joan Mena i David Companyon. No sé com s'ho prendrien Mena i Companyon si demà es trobessin a casa seva una manifestació animada per dos diputats de CiU demanant-los responsabilitats pel dèficit llegat pels tripartits dels quals era membre EUiA. Dèficit que explica, en part, per què el Govern actual ha de tancar set escoles. Admetrien l'empaitada a domicili com una legítima expressió democràtica de malestar ciutadà?

Ni combrego amb l'escrache alegal contra polítics democràtics ni tampoc amb l'escrache legal que l'alimenta: el que practica l'Administració quan envia un munt de policies a fer fora de casa algú que no pot pagar per la raó que sigui. No m'agrada perquè el proper desnonat podríem ser jo o vostè mateix, i aquest és el motiu pel qual també una gran majoria de la societat comparteix o tolera l'escarni. Però per això mateix tampoc no voldria, si fos desnonat, haver de fer cua en una oficina de la PAH -després de les revolucions, sempre vénen els funcionaris- per tenir plaça en un edifici ocupat. Ni tampoc voldria haver de ser alimentat per cap grup o organització de ciutadans bons que reparteix menjar al carrer, perquè res no em garanteix que demà continuïn sent ciutadans bons. I tampoc no voldria morir-me de gana, i tinc dret a reclamar-ho, ja que vostè i jo paguem impostos perquè això no ens passi.

És cert que la socialdemocràcia i el social-liberalisme són conservadors de mena. Però és gràcies al seu programa d'egoisme del benestar, de retirada, que això no és Somàlia ni l'Anglaterra de Dickens (encara). I és gràcies a la democràcia que tenim -de retirada- que se sosté el dret a l'escarni. Pensem-hi, abans que la incompareixença dels uns i la confusió dels altres ho engeguin tot a rodar.

ENTRAMPATS A MERKELEUROPA

Per: David González
La Vanguardia 2/04/2013

Sembla que Catalunya i Espanya, Espanya i Catalunya, ja s'han posat d'acord en alguna cosa. I no ho dic pel desglaç primaveral en les relacions entre els governs d'aquí i d'allà arran de l'entrevista dels presidents Rajoy i Mas. Ho dic perquè, malgrat la desconnexió latent i creixent, es percep un corrent de fons on convergeixen, paradoxa, molts espanyols i catalans del carrer: si el preu de ser a Europa és el que s'està pagant, ja s'ho faran Europa i el reconsagrat euro. O més ben dit, ja s'espavilarà Merkeleuropa, Alemanya i els seus satèl·lits del nord. La qual cosa no és exactament el mateix que anar contra Europa, per més que molts s'entestin a equiparar una cosa i l'altra.

D'un temps ençà, Europa ja no és com abans. En donen fe el viacrucis del dèficit i el calvari de l'atur, la mutilació per entregues, a l'estil Saw, dels nivells de benestar i l'escanyament de les expectatives de vida de la generació més jove i més formada. I, per descomptat, l'última de la cancellera: l'amenaça de xiprejar futurs rescats dels països del sud mitjançant l'extensió urbi et orbi de les exaccions de dipòsits superiors a 100.000 euros. L'europeïtat (germànica) cotitza menys que una acció de Bankia; i així, el "que se la queden"/ "que se la confitin" passa de rum-rum a clamor viral. I potser demà a grilleig a les urnes.

Els polítics s'ho veuen a venir. Rajoy, guiat per Hollande, ja li ha etzibat a Merkel que "el que s'estalvia no es pren". I gairebé alhora, l'hàbil cap del govern-català-a-l'oposició, Oriol Junqueras, ha desmerkelitzat la no nata consulta afirmant que tampoc passaria res (de nou) si Catalunya quedés fora de la UE. Amb la qual cosa, la gran raó esgrimida contra el procés sobiranista gairebé empeny a dur-lo a terme.

Rajoy i Junqueras s'estan trencant les banyes pel mateix: la sobirania de la classe mitjana hispanocatalana amenaçada per Merkeleuropa. L'un vol flexibilitzar el dèficit sí o sí perquè si Catalunya s'ensorra, s'ensorra Espanya. I l'altre necessita que el dèficit es flexibilitzi per poder votar els pressupostos de Mas -i de Mas-Colell-. Perquè, com li va dir Homs, si no els vota, si ERC no dóna el sí als comptes, no hi haurà consulta i continuarem (entrampats) a Merkeleuropa.