APUNTS (34)

“Yo conozco mi destino. Un día mi nombre irá unido a algo formidable: el recuerdo de una crisis como jamás la ha habido en la tierra, el recuerdo de la más profunda colisión de conciencia, el recuerdo de un juicio pronunciado contra todo lo que hasta el presente se ha creído, se ha exigido, se ha santificado. Yo no soy un hombre: yo soy dinamita”.

F. NIETZSCHE Ecce Homo (1888) 

TOTS SOM GRECS

Per: David González
La Vanguardia, 29/05/2012

ENTRA DINS de la lògica més cartesiana que l'Europa alemanya receli de l'Europa grega, italiana, espanyola. Les xifres finals del forat de Bankia, aquest immens fiasco agombolat per la verborrea patriotera d'Aguirre i tots els que callen, epicentre mesetari del forat immens obert per l'apoteosi mediterrània del totxo, demanen molta fe en la capacitat de redempció de les economies del sud. Les perspectives de l'economia espanyola, amb una taxa d'atur que voreja el 25%, posen els pèls de punta. En aquest context, difícilment el BCE obrirà l'aixeta. Però si el BCE no l'obre, com demana Rajoy juntament amb Hollande, la recuperació serà una quimera.

G.G.BYRON (1788-1824)

No és qüestió de confiança. És qüestió de fe i no sé si Merkel i els seus en tindran prou amb Kierkegaard el bo, que era danès i, per tant, no gens sospitós de res. No hi havia més remei que la fe en el Déu de cadascú per rescatar el món. Però calia fer un salt al buit: calia creure en l'absurditat. D'aquí l'angoixa.

Com al segle XIX, aquest viure en l'absurd és l'angoixa d'Europa. Europa, a Merkel i a nosaltres, se'ns està escapant de les mans. Fa una setmana, banderes gregues compartien el protagonisme visual a la manifestació d'estudiants contra les retallades; la banda sonora eren els eslògans contra el capitalisme i els "xoriços". Europa és xoriço, fuet, mortadel.la i bratswurst . La intransigència germànica ha posat Grècia de moda i n'ha fet un altre cop un símbol de la llibertat. És la Grècia que va encendre la flama de la llibertat dels pobles. Byron, el gran romàntic anglès, prou bé que sabia on eren les fonts del somni. Allà, a les costes de la Jònia, que avui és Turquia -Turquia és també Europa perquè Europa és també Bizanci-, on els primers pensadors d'Occident es van formular el primer per què fa 25 segles. Rajoy, com els estudiants indignats, també demana que Grècia continuï a l'euro. Hi ha vida fora de l'euro? Tornaran la dracma, la lira, la pesseta? Girem-ho, com Kant: pot viure Alemanya fora de l'euro?

Tots som grecs, perquè Europa val molt més que un 2% del seu PIB. Entre l'euro i la llibertat, podria ser que Europa triés la llibertat. Alerta: que el cap no oblidi les raons del cor. No podem hipotecar el Partenó perquè ens hipotecarem l'ànima.

CIUTADÀ ESPANTAT

Per: David González

La Vanguardia, 23/05/2012

SEMPRE ES FA DIFÍCIL de preveure què passarà demà. L'empirisme anglès del XVIII, amb el gran Hume, ens va ensenyar que tot és relatiu: podria ser que demà no sortís el sol. És la força del costum el que ens fa pensar que això no serà així, i així és com anem vivint, però, segons aquell filòsof, no podem tenir la plena certesa que així sigui perquè mai podrem demostrar-ho al cent per cent. Les observacions de Hume -que poden semblar una ocurrència o fins i tot una pura bajanada especulativa per passar l'estona- em semblen recomanables per a aquests temps que corren. No descartin res, però alerta: també podria ser que el sol continués sortint.

Factoria Oxford Engines, 1957-58 / PASALAVIDA.ORG

Una cosa és que vostè hagi perdut la feina o no n'hagi trobat encara, i una altra és que mai més pugui recuperar-la o accedir-hi. Una cosa és que Catalunya no obtingui el pacte fiscal -o qualsevol projecte que democràticament es plantegi- i l'altra que, com li va dir el president Mas a Josep Cuní a 8 TV, ens hàgim de quedar de braços plegats si ens tanquen la porta pels nassos. Una cosa és que el senyor Krugman confongui Espanya amb l'Argentina i l'altra és que això sigui demà un corralito . Una cosa és que alguns veiessin en el Facebook l'avantguarda de la fratria universal i l'altra és que ara descobreixin que treballen de franc -i amb il.lusió- per al senyor Zuckerberg (felicitats per la boda); o per al senyor Bono, el d'U2, no l'altre, propietari del 2% de les accions d'una companyia que val en borsa 80.000 milions de dòlars. Marx (Karl) en diria ultraalienació (virtual).

En un any hem passat de ser ciutadans indignats a ciutadans espantats. Però convindria que el càlcul de possibilitats les inclogui totes, el càlcul dels polítics, dels empresaris, dels comunicadors, però també el de vostè i jo. Perquè és així com ha avançat aquest racó de món els últims 50 anys de (suposada) sobrecàrrega de felicitat en què si no ho teníem tot pagat, com aquells catalans de Francesc Pujols, poc hi faltava. En tot cas, qui pensi que malgrat tot no hem avançat menteix. Per això va sortir molta gent a les places, més lúcidament indignada o menys, ara fa un any: perquè no volem perdre aquest tros de món mitjanament habitable en què ens ha tocat viure per molt que ens l'hàgim hipotecat per uns quants anys. Fins i tot la nit en què totes les vaques són negres podria sortir el sol.

APUNTS (33)

Nova York, 1930 / SAMUEL H. GOTTSCHO

"(...) el dasein està subjecte al domini dels altres en el seu conviure quotidià. No és ell mateix qui és; els altres li han pres el ser. (...) Un mateix forma part dels altres i reforça el seu poder. Els altres -així anomenats per amagar la pròpia essencial pertinença a ells- són els que immediata i regularment existeixen en la convivència quotidiana. El qui no és aquest ni aquell, no és un mateix, ni alguns, ni la suma de tots. El qui és impersonal (...)"

MARTIN HEIDEGGER, Ser i temps (1927) 

http://www.shorpy.com/vintage-streetscape-photo-gallery

APUNTS (32)

Expectation / G. Klimt

"L'únic fi que autoritza els homes a interferir, individual o col·lectivament, en la llibertat d'acció d'un altre, és la pròpia defensa"

"L'únic propòsit pel qual el poder pot ser exercit legítimament sobre qualsevol membre d'una comunitat civilitzada en contra de la seva voluntat és el de protegir la resta. El bé d'aquest individu, ja sigui físic o moral, no és raó suficient"

"En tot allò que només té a veure amb si mateix, la independència, és, de dret, absoluta. Sobre si mateix, el seu cos i la seva ment, l'individu és sobirà"  

John Stuart Mill, On liberty (1859) 

DIARIS I COMPLEXITAT

Per: David González 
La Vanguardia, 07/05/2012

Ho explicava el director d'aquest diari, José Antich, en un acte a propòsit de l'aniversari de l'edició en català de La Vanguardia : "Els diaris són potser més imprescindibles que mai perquè el món és més complex que mai". Els diaris ja tenen una edat. Van néixer a l'Europa del XVII i el XVIII, propulsats pel capitalisme d'impremta, com a àgora d'expressió de la naixent societat civil o "burgesa". La seva missió no només era informar -noticiar- sinó també formar l'opinió pública, constituir-la com a opinió lliure i crítica: d'aquí que són consubstancials a la democràcia. Jefferson, un dels pares de la revolució nordamericana, no en tenia cap dubte: entre govern sense diaris i diaris sense govern, triava els diaris. Alerta, doncs: cada cop que tanca un diari, la democràcia també tanca una mica. La xarxa? Sí i no. Recentment va plegar un diari de paper que supera els 200.000 amics a Facebook. No vivim a la xarxa, vivim en un món en xarxa, que és una cosa diferent.

Hegel, que a més de ser filosòf va fer de periodista a la gaseta de Bamberg, va definir els diaris com "l'oració matinal de l'home modern". La primera revolució industrial, i també la creixent escissió interna i externa entre el subjecte i l'objecte, l'home i la natura, i la seva natura, definitòria de la modernitat, van fer dels diaris un artefacte imprescindible que no només servia per matar les hores al club del burgès o embolicar l'entrepà de l'obrer alienat . Els diaris eren una finestra mòbil, un enllaç individual i col.lectiu amb un món de canvis accelerats, inabastable, imprevisible: un món que era possible ordenar, explicar, interpretar i finalment entendre, o fer-se la il.lusió d'entendre, en unes poques planes impreses.

A principis del segle XXI, el que el filòsof Gonçal Mayos anomena "turboglobalització" econòmica i tecnològica no només ha fet miques el subjecte modern aguantat amb pinces en la seva precària unicitat, en l'enllaç amb l'Altre: també ha destruït tota pretensió de construir qualsevol relat coherent per abordar la complexitat quan més falta fa. Atrapats a la xarxa, cada cop estem més perduts. Necessitem entendre, entendre'ns i fer-nos entendre. (Per això també té sentit La Vanguardia en català: ens entenem millor.)

LA PENA DE PEATGE

Per: David González

La Vanguardia, 1/05/2012

Si quan vostè passi avui pel peatge de la seva autopista de referència decideix afegir-se a la campanya #novullpagar, sàpiga que el conseller Puig no li enviarà un mosso, però si la concessionària el denuncia haurà de pagar 100 euros de multa. El Govern entén que vostè no pagui perquè n'està fart o perquè està fart que allà -a la resta de l'Estat- la circulació pel 80% de les autopistes (autovies) sigui de franc, relació que aquí, a Catalunya, és justament la inversa. Ara bé: el Govern ha d'aplicar la llei, si és requerit a fer-ho per l'empresa perjudicada, i, ves per on, fins i tot podria ingressar algun euro... Resumint, que, com de seguida nota qualsevol que per primera vegada fa servir les autopistes a Catalunya, aquí no s'escapa ningú de passar per caixa, fins i tot quan toca saltar-se la barrera perquè ja n'hi ha prou de ser cornuts i pagar el beure -el senyor Duran dixit-.

Però diguem-ho tot: aquí tenim peatges, i, per tant, autopistes amb què es fa negoci privat, perquè ni a finals dels anys seixanta del segle passat ni a principis del XXI, cap administració central espanyola ha apostat per invertir en grans infraestructures viàries a Catalunya a diferència del que sí que s'ha fet a la resta de l'Estat. I com que els governs de la Generalitat tampoc han tingut prou finançament per construir vies pròpies d'alta capacitat, el model que s'ha aplicat, de grat o per força, ha estat si fa no fa el mateix: prolongar les concessions de les autopistes existents i recórrer al peatge pràcticament cada vegada que se n'ha inaugurat una de nova.

L'única manera de trencar el cercle viciós de la pena de peatge és forçar l'Estat a canviar la seva política d'infraestructures a Catalunya (m'estalvio de comentar-ne els resultats obtinguts) o assumir la plena sobirania en la gestió de les infraestructures. Però compte: fins i tot en aquest cas podria ser que les autopistes continuessin sent de peatge. L'alternativa seria pagar el triple d'impostos per mantenir autovies lliures, exactament igual que paguem ara les autovies espanyoles sense peatge i, si ens descuidem -cas del rescat dels peatges de Madrid-, les que també en tenen. En conec un munt que hi estan disposats. En tot cas, amic conductor en trànsit cap a Ítaca, pagui o no pagui avui, però no s'enganyi.

(Nota: 2.500 persones, segons fonts de la concessionària Abertis, es van negar a pagar el peatge en diverses punts de les autopistes catalanes durant la jornada de protesta de l'1 de maig) 

VÍDEO:

http://videos.lavanguardia.com/vida/20120501/54287431964/la-iniciativa-no-vull-pagar-colapsa-el-peaje-de-vilassar.html