APUNTS (31)

Pintors en el pont de Brooklyn, 1914 / E. de SALIGNAC

“¿Qué significa aquí que la existencia precede a la esencia? Significa que el hombre empieza por existir, se encuentra, surge en el mundo, y después se define. El hombre, tal como lo concibe el existencialista, si no es definible, es porque empieza por no ser nada. Sólo será después, y será tal como se haya hecho. Así pues no hay naturaleza humana, porque no hay Dios para concebirla. El hombre es el único ser que no sólo es tal como él se concibe después de la existencia; el hombre no es otra cosa que lo que él se hace. Éste es el primer principio del existencialismo.”

J.P. Sartre, El humanismo es un existencialismo

LEPENISME 2.0

Per: David González

La Vanguardia 24/04/2012

 L'increïble home minvant  (1957)

La primera volta de les presidencials franceses ha situat el socialista Hollande (28,6%) per davant de Sarkozy (27,1%), però el lepenisme 2.0 pot decidir qui presideix França en un context d'alta volatilitat política. Sarkozy, que ha passat de ser el copilot de Merkel en el disciplinament de l'Europa postbenestar a assemblar-se a l'increïble home minvant, seria el segon gran líder de la dreta europea -després de l'impresentable Berlusconi- descavalcat del poder per la impaciència dels mercats. Queda clar -compte, Rajoy- que els mercats no tenen ideologia. I ara, menys que mai. Per molt que la socialdemocràcia crepuscular s'emocioni amb Hollande (no sé per què em sembla un clàssic socialista de dretes), el candidat socialista arribarà a l'Elisi sobre les mateixes arenes movedisses que trepitja Rajoy a la Moncloa; només Merkel sembla a recer dels sismes borsaris a la cabina de comandament del germanitzat BCE. La partida francesa encara està oberta. La clau la té la ultradreta xenòfoba liderada per la filla de Le Pen, Marine, tercera força amb un 17,9% dels vots. Són 7,9 punts més que els que va assolir el seu pare el 2007 -arran de la fuga de vots a Sarkozy-, però també són 3,2 més que els que va obtenir el 2002, quan es va colar a la segona volta en deixar enrere el socialista Jospin. Sarkozy intentarà ara que el vot emprenyat de dretes i el netament xenòfob antisistema torni a casa per fer descarrilar Hollande. Però resulta que Le Pen vol que guanyi Hollande per enfonsar Sarkozy i erigir-se en referent de totes les dretes. D'entrada, ja s'ha apuntat la dolça derrota de Sarko. És una perspectiva in- quietant, afavorida per la crisi del benestar, pel populisme xenòfob cultivat pel mateix Sarkozy i pel bonisme rousseaunià de molta esquerra; però sobretot pel que V. Stolcke anomena "la nova retòrica de l'exclusió a Europa". És un racisme light que ja no incideix tant en el desfasat discurs racial o biologista sinó en un culturalisme trampós segons el qual cada cultura s'ha de desenvolupar al seu territori "natural". És una manera respectuosa de dir a un immigrant que marxi de França o que no surti del país d'origen pel bé de la seva cultura! Un racisme honorable que permet votar Le Pen, Sarkozy, Hollande...

APUNTS (30)

                                                                 HEIKO JUNGE (AFP)

-  Breivik: "Sí, tornaria a fer-ho"

-  Kant: "D'un tros de fusta tort com aquell de què ha estat fet l'home
 no en pot sortir res que sigui del tot dret"

- Rousseau: "L'home és bo per naturalesa, la societat el corromp"

- Sartre:“L'home comença per no ser res. Només serà després, i tal i com se n'hagi fet”

Referències: 

http://www.lavanguardia.com/internacional/20120417/54284868067/breivik-compara-jovenes-asesinados-juventudes-hitlerianas.html

http://internacional.elpais.com/internacional/2012/04/17/actualidad/1334651550_554528.html

Dèficit i raó d'Estat

Per: David González

La Vanguardia 10/04/2012

Espanya ha canviat. Ja no cal ser centralista ni avant ni après-la-lettre per recentralitzar tot el recentralitzable. Amb la crisi s'ha acabat el bròquil i el càrrec de consciència. Ve de lluny. El comte-duc d'Olivares no era cap nacionalista espanyol: era un Montoro a cavall obsessionat per treure del forat la molt malmesa hisenda d'aquella monarquia endeutada fins a l'ànima en què encara no es ponia del tot el sol. Per això va aconsellar a Felip IV que es fes rei d'Espanya: que no en tingués prou amb ser senyor de tal o tal regne o comtat sinó que mirés de reduir-los tots a les lleis de Castella. En aquell segle de ferro de violència extrema que va ser el XVII, el Memorial d'Olivares era la via racional perquè els terços poguessin continuar guerrejant a Flandes sense haver de pidolar contribucions a les Corts catalanes o portugueses, o demanar permís perquè les tropes trobessin oberts els camins de pas (i les masies). En l'Espanya del XXI, i amb la crisi encara més, impera la mateixa raó d'Estat de fa tres segles i mig. Montoro ens racionalitza el pressupost. I Pastor no vol que una hipotètica post-Espanya hagi de demanar permís algun dia a uns hipotètics Estats associats de Catalunya o Euskadi per connectar Madrid i París amb el corredor transeuropeu de mercaderies. D'aquí que l'eix ferroviari, millor pel Pirineu aragonès que pel Mediterrani o el Cantàbric. El sisè sentit ens diu que la pertinaç sequera econòmica és un drama però també l'excusa perfecta per a l'operació talla i enganxa . Per imperatiu del dèficit, esclar, torna l'administració financera única previ disciplinament ferri de la despesa autonòmica. El lleial Govern valencià d'Alberto Fabra ha renunciat a gestionar les seves 15 oficines de promoció exterior i les ha posat totes a les ordres del Ministeri d'Afers Exteriors: 2 milions menys de despesa. Recentralitza, que alguna cosa t'agrairà Merkel. El pacient Govern català no rebrà els 759 milions en infraestructures pendents del 2008 ni els 219 del 2009, i haurà de passar la Pasqua i la Candelera amb un 44,9% menys d'inversió de l'Estat. Això sí, Madrid -paraula d'Alicia- pagarà les nòmines dels funcionaris de la Generalitat. Tranquil, president, tranquil. El dèficit, la nova raó d'Estat. O la vella tàctica de la terra cremada (pel que pugui ser).

APUNTS (29)

Addie Card, filadora a les fàbriques de
 North Pownal Cotton Mill, Vermont, (EUA), el 1.910. Va declarar que tenia 12 anys.  


(FOTO CEDIDA PER X. ANTICH BY FACEBOOK)

                                           
Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? 

LA SOBIRANIA I EL PP 'TRENDY'

ARA

Per: David González

La Vanguardia, 03/04/12

El president Artur Mas li va etzibar l'altre dia al Parlament a Alicia Sánchez-Camacho que en una democràcia, una minoria no pot condicionar l'acció d'un govern i menys encara d'un partit. És un recordatori que una liberal de pedra picada com la líder dels populars catalans hauria de tenir com a llibre de capçalera. L'advertiment venia a tomb dels retrets de Sánchez-Camacho a la (sempiterna) "deriva sobiranista" de CDC després del seu congrés. Des del PSC, els seus dirigents van reaccionar en una longitud d'ona gairebé idèntica. Deu fer cap a quinze anys que sento parlar de la "radicalització" i la "deriva sobiranista" de CDC -se'n recorden d'allò dels talibans de Convergència, de l'última etapa de Jordi Pujol?- però no veig enlloc que, en el terreny dels fets, i dispensin la "deriva empirista" en aquesta primavera catalana que mai no acaba de florir, ens movem un mil.límetre d'on érem. Veig un PP català que sent la tercera força al Parlament intenta marcar el pas a la minoria majoritària, o sigui, CiU; que, sent la tercera força a l'Ajuntament de Barcelona, ara s'oposa a la commemoració del tercer centenari del 1714, o que, tot i tenir només un seient al Consell de Govern de la CCMA, demana canviar el mapa del temps de TV3. Però tampoc això és cap novetat. És el PP de sempre però més trendy , més descordat, a la moda, res a veure amb aquell rigorisme aznarià-vidalquadrista de finals dels anys noranta. I, això sí que és novetat, més ancorat que mai en el centre de l'escena no per mèrits propis sinó per demèrits dels altres: perquè CiU no ha trobat soci alternatiu per tirar endavant els comptes i per la incompareixença manifesta del PSC, que ni hi és ni se l'espera. Si CDC i el president Mas volen començar el viatge cap a Ítaca, si volen que el vaixell es mogui, no tindran més remei que buscar nous tripulants. Si, per contra, el que volen és continuar passejant pel port a l'espera que bufi el vent, tranquils perquè n'hi ha per estona. Com diria Kant, no és el què -el pacte fiscal, lEstat propi o el que més s'hi assembli- sinó el com : com s'hi arriba. om es configura una majoria política i social que democràticament impulsi i avali un canvi de statu quo, que és això el que significa la "sobirania". Amb el PP, trendy -camachista o vidal-quadrista, segur que no.