Estàvem a Dublin quan ho vam saber. Hi ha molts pubs a Dublin. Dublin és un parc temàtic de pubs i estudiants d'anglès. Pots beure't la Guinness sencera, si vols. Diuen que hi ha una veu com la teva per cada milió de veus.
Trigarem a comprar discos (nous) com els teus. Ets el primer mort (la primera morta) de l'era del rock.com o rock'n'xarxa, digueu-li com vulgueu. Nova era; els mateixos errors.
Records al rei,a Johnny Cash i June Carter,a Buddy Holly, a Eddie Cochran,
a Gene Vincent, aJoey Ramone, a Joe Strummer iesclar, a Jimmy Dean, a Frank, i els teus herois i heroïnes del soul i el jazz.
La liberté guidant le peuple. Eugène Delacroix, 1.830
És el deute sobirà de l'Estat el que ha fet fallida o és la sobirania nascuda de l'Estat la que se n'ha anat en orris? (...) sorpèn que en el món de la política s'hagin produït poques reflexions sobre la possibilitat que siga el mateix concepte d' "Estat", l'organització política clàssica sorgida de les revolucions liberals i burgeses del segle XIX, la que estiga en fallida i no el seu deute sobirà.I si en realitat estem davant el principi del final d'una forma d'organització política que s'esmicola entre espasmes?
("Sobirà fracàs de l'Estat", Josep Vicent Boira. La Vanguardia 22/07/2011. Reflexió sobre el moment de la forma política de l'Estat-nació i conclusions sobre Catalunya en el context que s'hi descriu.)
Tots els candidats o eventuals candidats a succeir José Montilla de seguida s'han posat d'acord en una cosa: el grup, el grup parlamentari a Madrid, (sempre) pot esperar. Que ho defensi Iceta no sorprèn; és prou més innovador que ho subscrigui Ros, el líder "catalanista" més ben posicionat (se suposa) per assumir el lideratge. El pronunciament de l'alcalde de Lleida, un dels pocs supervivents de la patacada de les municipals (les males llengües diuen que era el candidat més "convergent" al seu municipi) indica dues coses: a) que la independència fraternal del PSC respecte del PSOE no pot ser, i a més és improbable, i b) que Ros ja ha baixat de La Paeria. O sigui, que ha tastat el pa que s'hi dóna, entre les bases que ara mateix actuen al PSC. Tot el PSC sap que el PSOE no trigaria ni dos minuts a constituir-se com a tal a Catalunya així que Nicaragua trenqués la relació federal (confederal de dret, unitària de fet) que manté des del 1.978 amb el partit germà. Com tampoc trigarien ni dos minuts a canviar de partit, si calgués, alguns dels alcaldes principals i pesos pesants del socialisme català que encara tenen majories absolutes, o gairebé, i no precisament a les Terres de Ponent. Ho van deixar clar el 2004 amb les telefonades que van rebre de Ferraz, durant la primera crisi del tripartit, la de l'excursió de Carod a Perpinyà. A més, recuperar el grup propi no implicaria que el PSC pogués fer president d'Espanya un candidat del PP, com sí que ho pot fer CiU. Un país ben estrany, aquest: el grau de sobirania real dels seus partits és proporcional a la llibertat de tracte amb el partit espanyol més antisobiranista.
Sembla, doncs, que queda resolta la primera incògnita del congrés incògnita del PSC en la millor tradició montillista (i obiolista): el grup propi no és prioritari, passem a una altra cosa, com ara els acords, i l'armistici, amb CiU (llei òmnibus). Enmig de la desorientació postmontillista, s'imposa la lògica Nadal/Ros de l'entesa (prudencial) amb el masisme: no fos cas que el PP aconseguís a Catalunya alguna cosa més que l'alcaldia de Badalona -per rellevant que sigui- i la vicepresidència primera de la Diputació. El PSC no pot cedir la centralitat al PP com va cedir al PSOE el grup propi a Madrid. Ros, en una segona intervenció, ha fixat l'ordre de prioritats: recuperar el centre i tenir veu pròpia al Congrés, "si pot ser" amb grup propi.
La teoria: la CiU postpujolista radicalitzada cediria el centre al PP. La realitat: el PSC postmontillista, sense haver-se mogut d'on era -potser per això-, podria ser desplaçat del mig camp pel PP. Vet aquí el canvi: de la pugna sobiranista CiU-ERC al combat de federals i unionistes per la segona plaça al pòdium de la centralitat. Potser també perquè a la fira de la postpolítica, a la Catalunya anacional, belenista (de Belén Esteban) i poligonera, el tren de la bruixa del PP ja no espanta les chonis , les princeses de barri. Un divan per al PSC? O un tomb pel polígon?
(Article publicat a La Vanguardia edicions paper, català i castellà, i al blog "Fem un reset el" 22/07/2011)
"Un poder sembla tant o més legítim com més fa la impressió d'inscriure's en l'ordre natural. Deu, doncs, l'eficàcia, a la ignorància, almenys parcial, dels mecanismes en què se sustenta. L'ordre que se'n deriva pot ser més o menys explícit i només porta a la promulgació de regles jurídiques quan la violació d'aquestes dóna lloc a una sanció infligida per una o vàries persones socialment qualificades. Entre els andaman de Sumatra no existia més sanció que la pressió de l'opinió pública, exercida per mitjà de la reprensió, la ira, la burla. En la dècada del 1930, en els nambikwara del Brasil que va estudiar Claude Lévi-Strauss, el poder del cap no se sustentava en la coacció, sinó en el consentiment dels subjectes".
Cap dels nambikwara (Brasil)
(Qué es la antropología? Marc Augé, Jean-Paul Colleyn, (Paidós Ibérica 2005) Mirada antropològica sobre la legitimitat del poder, els seus límits i controls i el seu exercici)
"Gabriel Magalhães lo ve de la siguiente manera: "En Europa no habríamos tenido tanto Estado del bienestar sin la amenaza del colectivismo soviético. La URSS decayó porque estrangulaba la libertad y Occidente le dio la puntilla con el capitalismo popular de los años ochenta. Consumo a crédito. Ahora, atrapados por las deudas, China nos devuelve la pelota con el comunismo capitalista: una fuerza de trabajo descomunal, con disciplina, técnica y salarios bajos. Creo que estamos ante la última gran paradoja del comunismo: llegamos a tener buena seguridad social por la sombra amenazante de la URSS y la veremos adelgazar por la presión de la China Popular".
("El terremoto de Lisboa", Enric Juliana, La Vanguardia, 17/07/2011. Visita a Lisboa en plena tempesta. Algunes respostes sobre què ens està passant.)
Ruppert Murdoch amb Rebekah Brooks. F: IAN NICHOLSON/AP
Article 11. La lliure comunicació de pensaments i d’opinions és un dels drets més preciosos de l’home. Tot ciutadà pot, doncs, parlar, escriure, imprimir lliurement, amb el benentès que haurà de respondre de l’abús d’aquesta llibertat, en els casos determinats per la llei.
Declaració dels Drets de l'Home i el Ciutadà, aprovada per l'Assemblea Nacional francesa, el 26 d'agost del 1.789.
NO CAL ANAR A l'ORACLE DE DELFOS. Tothom ho sap i és profecia que Rubalcaba té tantes possibilitats de vèncer Rajoy com que de la calba li brollin rastes. Quina és doncs, la missió del Demòstenes càntabre? La primera i evident és evitar la pitjor marca electoral del PSOE. La segona, mantenir el control de la cuina pròpia i, si pot ser, maridar algun plat sucós amb la del costat. I com que res no fa pensar que tant bon punt Filip Rajoy passi el llindar de La Moncloa el vent s’endugui la crisi com un mal núvol, és molt probable que a Rubalcaba no només li toqui liderar la transició del PSOE cap a no se sap on sinó també la concreció dels “grans acords nacionals” que populars i socialistes demanen a crits per tot arreu.
Com més es perllongui l’estat de confusió, més fàcil serà cuinar la gran entesa. Impossible? La crisi no només envia a l'atur crònic milions de treballadors; també actua com a gran trituradora de les últimes certeses ideològiques. Per això ploren les criatures a les places. Cada cop hi ha menys línies vermelles infranquejables, i molt menys, en política. El pacte PP-IU a Extremadura n’és paradigmàtic.
Rubalcaba pot pactar amb Rajoy un escenari de socors mutu que conjuri el fantasma de la grecització final d'Espanya i no precisament per la fundació d’una nova Empúries. Però no es tracta només de reformes econòmiques. També, polítiques. La dreta i l’esquerra espanyola demanen més Estat, i, amb la crisi, molt més. Els uns, per a “cuirassar-lo”, en expressió de l’exministre Arias-Salgado en un recent document per a la FAES, dedicat a Rajoy, que proposa una reforma constitucional “mínima” abans que els nacionalistes el “destrueixin”. I els altres, per muscular-lo enfront dels mercats. La reforma electoral, que per Arias-Salgado es queda curta, és la línia que uneix Aguirre i els indignats. I que pot unir Rajoy i Rubalcaba.
La temptació de trobar en IU -o en la UPyD de Rosa Díez- una força alternativa al xantatge fenici, vull dir nacionalista, és gran. L'informe sobre la reforma de la llei electoral redactat pel Consell d’Estat a petició de Zapatero i la fórmula alemanya que planteja Rubalcaba ho farien possible. Tant l'ampliació a 400 dels 350 diputats actuals, com la segona llista de circumscripció única estatal per triar-los, tenen un clar beneficiari, IU, que a les últimes generals va obtenir només 1 escó (2 incloent-hi el d’ICV) bo i recollint 963.000 vots; és a dir, 200.000 paperetes més que CiU (10 diputats) i el triple que el PNB (6). No debades, la infrarepresentació d'IU ha alimentat l’argumentari del 15-M. Seria una reforma democràticament simpàtica, que, en tant que canvia les regles del joc, requereix un consens entre el PP i el PSOE. Per a tots dos, sempre serà preferible dependre d'una força “nacional” com IU o la UPyD per articular majories que no dels nacionalistes de CiU i PNB. Espanya no vol ser grega, però fenícia encara menys.
(Publicat a La Vanguardia edició paper català i castellà i a La Vanguardia blog "Fem un reset", 15/07/2011)
Diumenge farà un any que la societat civil catalana, o, millor dit, la societat civil catalanista, va haver de sortir al rescat d'un país que s'estava escolant pel forat de l'aigüera.
Un milió de ciutadans van omplir a vessar el centre de Barcelona en defensa de la dignitat de tots després de la sentència del Tribunal Constitucional que va anul.lar 14 articles de l'Estatut de 2006 i en va reinterpretar 23 més. La resposta va ser proporcional a la magnitud del cop perpetrat per dotze magistrats que després d'una agònica deliberació de quatre anys que mai no s'hauria d'haver produït, va tancar el sostre de l'autogovern de Catalunya i va fulminar la decisió democràtica de tres cambres legislatives, el Parlament, el Congrés de Diputats, i el Senat; i va invalidar la decisió democràticament adoptada per tot un poble a través d'un referèndum tan impecablement constitucional com tot el procés d'elaboració de la norma impugnada.
La resposta popular a la provocació va ser massiva. Però avui encara dubto de l'abast que hauria tingut si hagués hagut de dependre de la decisió dels polítics en exercici que van encapçalar la marxa; del càlcul partidista i el tacticisme de curta volada que fins a l'últim minut, quan ja no hi havia res a fer, va presidir l'executòria dels líders catalans. Alguns ho han pagat políticament amb escreix. Començant pels governs que van dirigir el procés. El tripartit dos, el de Montilla, no va caure només per l'efecte de la crisi econòmica o la falta de cohesió interna o de projecte compartit dels seus membres. Però el govern actual, el de Mas, hauria de recordar que el poble va decidir fer-li confiança a les eleccions del 21 de novembre però en cap cas no el va autoritzar a engegar cap mena d'operació amnèsia.
El 10 de juliol d'ara fa un any, va ser la tenacitat d'Òmnium Cultural, la històrica entitat catalanista que va liderar la convocatòria de la manifestació, i que celebra ara mig segle de servei a la cultura, la llengua i el país, o l'editorial conjunt publicat per 12 diaris el 7 de juliol, els que van garantir l'èxit de la mobilització. Catalunya, com a país i com a societat, se'n sortirà, amb Estatut o sense, com se n'ha sortit sempre: a cop d'aixecar la persiana cada matí entrin o no entrin clients a la botiga. Però no és a Òmnium Cultural, o als diaris, a qui correspon governar el país. Són els polítics els que s'han de posar al davant.
Què se'n va fer, de l'Estatut? S'ha publicat ja la nova versió autoritzada? On són les competències que s'havien de recuperar mitjançant no sé quantes lleis a la tornada de les vacances de fa un any? Què se'n va fer, d'aquells plans B amb què, enmig del naufragi, fantasiejaven les direccions d'alguns partits aquells dies de fa un any? I quin és el pla de l'actual govern? Com pensa negociar un pacte fiscal quan el TC ni tant sols admet un succedani de finançament federal? I quin és el pla de l'oposició, dels partits que van impulsar l'Estatut? Quin és el pla del catalanisme?
"SOSTENIM COM A EVIDENTS AQUESTES VERITATS: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s'esdevingui que una forma de govern es faci destructora d'aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva seguretat i felicitat".
Declaració d'Independència dels Tretze Estats Units d'Amèrica. 4 de juliol del 1776.
"Farà un any de la marxa i un milió de manifestants seguim perduts entre el Passeig de Gràcia i la plaça Tetuan, esperant que els líders tornin i diguin cap on anem, amb quins suports, en quins terminis i amb quins objectius concrets. Potser l'aniversari seria un bon motiu perquè donessin la cara i es dignessin a fer balanç".
10-J: esperant els líders. Rafael Nadal. La Vanguardia, 1/07/2011 (Comentari sobre la manifestació del 10 de juliol de 2010 contra la sentència del TC sobre l'Estatut)
