NO N'APRENEM

Per: David González


L'operació "fem dissabte" a la Plaça Catalunya ordenada per la conselleria d'Interior va acabar ahir amb 121 "indignats" i Mossos ferits. Les imatges de la càrrega policial van fer la volta al món perquè som en un món en què tot fa la volta al món en qüestió de segons. La velocitat és el signe de la nostra època. No m'estranya que la preocupació pel canvi i el moviment posés les bases de la filosofia occidental fa 2.500 anys.

És evident que, com se sol dir, el remei -35 camions d'andròmines (i porqueria) van sortir finalment de la plaça- ha estat molt pitjor que la malaltia -evitar riscos davant la possible celebració avui dissabte a Canaletes d'una victòria del Barça a Wembley-. La perícia dels agents i la diplomàcia prèvia que, se suposa, haurien d'haver desplegat les autoritats catalanes ha brillat per la seva absència. Altrament, l'actuació maldestra de la policia que ara dirigeix el convergent Felip Puig ha fet pensar en els temps de'n Saura (com tothom sap, un polític "d'esquerra") i hi ha qui, des de la caverna mediàtica madrilenya, a la qual li importen un rave les concentracions d'indignats, ha aprofitat que el Pisuerga passa per Valladolid per demanar pràcticament la supressió del cos autonòmic... i esclar, el retorn de la Guàrdia Civil.

El cas és que no n'aprenem. I, fins allà on sigui necessari, m'hi incloc, entre els obtusos. La concentració de Plaça Catalunya no era un aplec de rastaflautes, cosa que no vol dir que no n'hi haguessin, de rastaflautes i de flautistes. La prova és que els fets d'ahir van acabar portant més gent a la Plaça Catalunya que mai. Les imatges àeries acosten la participació en la cassolada de protesta a les de les grans manifestacions. La tieta i la iaia també s'han espantat. Aquesta nit, la meva dona i la meva filla s'han sumat a la protesta que també s'ha organitzat al poble. La gent continua sense entendre res.

Fa més de 20 anys que no l'encertem. Ningú no va preveure la caiguda del Mur de Berlin i tot el que va venir després; hi ha qui encara es frega els ulls quan veu les imatges de l'11-S; ni un sol economista va ser capaç d'anticipar el crac financer global de 2008; tampoc ara som capaços d'explicar qui són els indignats, què els mou, què volen... Els intèrprets de la realitat, mitjans de comunicació convencionals, els analistes i els experts han basculat entre l'aplaudiment fàcil i la condemna gratuïta del fenomen. Ha faltat distància crítica; ha faltat escoltar; ha faltat trepitjar la plaça sense apriorismes de cap mena. De cap mena. La velocitat, el canvi que obsessionava Heràclit i Parmènides, ens devora; convindria aprendre a parar la màquina de quan en quan.

Si més no, confio que tot plegat serveixi perquè els governs i les policies de torn, així com tots nosaltres, aprenguem a distingir entre una concentració de rastaflautes i una sentada ciutadana. Una cosa no pas tant nova que sembla que torna. Aquest és el canvi. I confio també que la propera vegada, els indignats siguin capaços de preparar-se per preveure els efectes d'un cop de porra enmig del crani. Sovint, arriba sense previ avís. De la mateixa manera, dic que no tornem a equivocar-nos: la plaça de Catalunya no és Tiananmen. No cal que fem passar bou per bèstia grossa. Hi continuaré pensant, sobre tot plegat.


 

PLAÇA DE CATALUNYA

Tinc mitja hora encara per arribar al diari i m'acosto a la plaçaCatalunya. Són les quatre de la tarda del diumenge 22 de maig i el sol castiga de valent. El tuf es fa notar, també. Barcelona, ciutat mediterrània, sovint put a humanitat. Però no passa res. I no té res a veure ni amb la higiene (els serveis municipals de neteja hi són -els serveis de neteja del "sistema", per cert- ) ni molt menys amb la civilització, com demostra el cas -llegeixo en un diari del dia-  de la Roma imperial. El cas és que, a laPlaça Catalunya, qui no ensuma fortor és perquè no vol. I qui no dina gratis -com descobriré després- també.

Els turistes fan fotos als cartellets amb missatges del tipus "Prohibit prohibir" (tot plegat ve de força lluny) que pengen aquí i allà. N'hi ha de ben trobats, de missatges: "La izquierda? Al fondo, a la derecha..." (Dit sigui de passada, em ve al cap la tonada de Las chicas del Roxy, una cançó del Loquillo crepuscular) La comissió indignada de l'educació manté, cul a terra, un intercanvi d'impressions sobre l'estat de la qüestió. Procuro escoltar amb respecte. La paraula s'ha de respectar. L'ús que se'n fa, depèn. Escolto que nens i nenes -sobretot les nenes- han de ser tractats de manera diferent a les escoles. Escolto que la ràtio d'alumnes per mestre és excessiva. I que hi ha nens, necessitats de més atenció que d'altres, que, per al mestre o professor no són un nen, sinó dos, tres, quatre, i fins i tot cinc. Esquerres? Dretes? Igualtat? Diferència?

Els de la rotllana alcen les mans obertes i fan ballar els dits en senyal d'aplaudiment/complicitat amb l'orador. Aplaudeixen en silenci i es passen l'altaveu. Com algú ha escrit, el tema és que diguis alguna cosa. Som en un gran xat amb cara, carn, i ulls.  Me'n vaig quan una professora, o mestra -no voldria equivocar-me- parla de competències curriculars. No estic al cas del tema i tinc una certa pressa.

M'aturo i penso que és important parlar cara a cara. La gent s'està retrobant cara a cara. La gent ha saltat la xarxa, l'anonimat de la xarxa. La xarxa no és el final. D'acord. Té alguna cosa d'àgora atenesa, tot això de la PlaçaCatalunya, i no puc evitar mirar les estàtues clàssiques de la plaça. Algunes d'elles les han vestit de missatges "revolucionaris". De fet, experimento un puntet d'emoció. Però la famosa demokratia atenesa era això, democràcia atenesa: és un dels "problemes" de la democràcia. El demos, el poble, porta l'etnos, el gen "cultural", enganxat al cul. La democràcia és atenesa, europea, nordamericana. I així la veu mig món.

Hi ha gent fent cua al fons de la plaça. Sostenen plats de plàstic plens d'arròs amb olives i altres coses de menjar. I hi ha un cartell que diu alguna cosa així com que "aquest dinar és gratis perquè és dinar autogestionat". I penso que aquest dinar és "gratis" perquè algú l'ha pagat. Ergo algú ens està estafant. De fet, penso que m'he deixat estafar un altre cop. Però també que si vols respostes les hauràs d'anar a buscar. 

Abans de marxar trec el boli. Hi ha un plafó ple de missatges al centre de laplaça. I no ho puc evitar. M'hi llanço: "Tots som l'altre d'algú". "La igualtat resideix en el fet que tots som radicalment diferents". "Respectem-nos". 

Joïcitat/alteritat. No podem sacralitzar "l'altre" com l'entén determinada esquerra, i fins i tot determinat liberalisme, perquè tots som l'altre d'algú. No és l'altre la mesura del que som; és el jo. És la joïcitat: la relació entre tots els "jo". Tots els nosaltres inclouen altres, i tots els altres també, esclar. Però els uns i els altres som "jos" intransferibles, irrepetibles, únics. Tots som iguals perquè tots som diferents. És en l'absoluta diferencialitat com a individus on resideix la característica essencial del gènere humà. En això i en la consciència de la fragilitat. Som Homo fragilis. Hi pensaré més, sobre tot plegat. Ens hem equivocat massa vegades. Però, com deien els vells socialdemòcrates, necessito nous començaments.

Aquest vespre hi ha més feina de l'habitual. Hi ha eleccions. I sortirem tard del diari, massa tard per tornar a la Plaça Catalunya.

(Per cert. On són els coloms?)